27 gener 2009

el meu part

Cal que començi explicant que vaig tenir contraccions sense dolor des del 5è mes, així que m'havia acostumat a conviure elles.
A la setmana 35 em fan el primer tacte i veuen que tinc el coll de la matriu pràcticament esborrat i molt tou. Jo ja tenia punxades de col.locació desde feia dies i la llevadora creia que quedava poc pel gran moment.
A la setmana 38 ja tinc el coll dilatat aproximadament un centímetre i mig, i començo a tenir alguna contracció dolorosa.
Arriba la setmana 40, la DPP (data probable de part) era el 29 d'agost. El dia 26 em desperto a la matinada amb contraccions doloroses cada 15-10 minuts i quan passa una hora desperto el Joan. Tres hores després decidim anar a l'hospital, teniem tantes ganes!... però les contraccions desapareixen pràcticament!... era una falsa alarma.
El dia 27 començo a tenir contraccions rítmiques i doloroses cada 10-5 minuts. Són les 12h del matí, així que continuo fent el que estava fent (netejo la casa, escric un post al "my space", em conecto a un xat de dones que estem a punt de parir... ) i així passa tot el dia, perquè després de la falsa alarma del dia anterior i volent intentar tenir un part natural, sé que el millor és quedar-me a casa fins que no aguanti més (passejant, sentant-me a la pilota, posant-me a la banyera, menjant... ) però arriba la 1h de la matinada i decidim trucar a Sant Pau per explica'ls-hi la meva situació i si estic fent bé aguantant a casa. Em diuen que m'apropi perque puguin valorar la meva dilatació. Jo vull anar caminant (potser hi ha 25 minuts a peu, però sabia que caminar m'aniria bé), i ho intentem, però en Joan carregava amb tot: la canastreta, roba per mi, una ampolla d'aigua gran, fruita... i a mig camí està cansat i agafem un taxi.
Després del tacte m'enduc una sorpresa quan em diuen que tan sols estic de 2cm, que les contraccions que es registren són una mica irregulars (7-5-6 minuts) i unes més altes que altres; perquè siguin efectives han de ser totalment regulars. De manera que tornem a casa, m'estimo més estar a casa que a l'hospital sense res a fer i conectada a una màquina. Em suggereixen punxar-me Buscapina per disminuir el dolor i que pugui dormir a la nit, però jo no conec el tema i decideixo que no m'ho facin.
Passa tota la nit i jo no puc aclucar l'ull. M'escalfo la bossa d'aigua calenta i me la poso al ventre a cada contracció... cada vegada fan més mal, però no vull tornar a l'hospital fins que no estigui ben dilatada, vull arribar i apretar per parir.
Es fa de dia i passem tot el matí igual: les contraccions continuen, potser són més properes i fortes, però les puc suportar. La punta de dolor és horribe però el mateix dolor em deixa exhausta i relaxada (les endorfines!!), així que em sento bé. A les 15h de la tarda decidim que és hora de tornar a Sant Pau; ja han passat 27 hores i porto una nit sense dormir, començo a estar cansada.
Valoren que la dilatació és de 3 cm!, avanço com una formiga (a ells els hi serveix per confirmar que "estic de part" i em suggereixen que em quedi).
Jo estic cansadíssima i en el tacte m'han fet molt fan molt de mal (no voldria saber que van fer-me la "maniobra de Hamilton" perquè sabien que volia un part natural, però en tenia tota la pinta... ) per això em desmonto: el dolor no és insoportable però em sento cansada, molt cansada i molt tova, voldria descansar abans de que arribi el Rai... En aquest moment el Joan va ser essencial... el meu company de camí... el sento més a prop meu que mai.
Em porten una pilota de dilatació al box i tornen a conectar-me el monitor que recull les meves contraccions i les pulsacions del nen. Jo demano que no em facin un monitoratge constant, i em diuen que me l'aniran treient quan vulgui (jo el que volia era que me'l posessin de tant en tant, i no al revés!).
M'ofereixen de nou punxar-me Buscapina pel dolor i la llevadora em diu que no afecta en res el procés del part, així que ho accepto. Però per això cal que em col.loquin la via, que fins ara no havia calgut perquè no em van posar oxitocina (ni volia, ni calia, perquè les contraccions eren constants, tot i que continuava dilatant molt a poc a poc).
Però la Buscapina no em fa res de res i jo estic cada cop més dèbil pel cansanci, les contraccions són fortes, em deixen ensopidíssima, i jo cada vegada vaig sent més conscient de que encara queden moltes hores i no em sento sencera per afrontar un expulsiu natural, de manera que demano que em posin la peridural. L'equip no hi posa cap inconvenient (és evident que a ells els hi permetrà tenir un ambient més tranquil, sense crits, vaja). Decidit que he descartat el part natural em demanen si vull que em trenquin la bossa d'aigües, que així accelerarem el procés. Jo dic que na-nai, que vull epidural però també respectar el procés natural, però insisteixen en que les contraccions serien més efectives, de manera que acabo acceptant (ja sóc completament vulnerable, però sento que com a mínim em consulten i negocien totes les accions mèdiques, que respecten absolutament les meves decisions).
L'anestesista triga bastant en arribar, en l'últim tacte estava a dilatada de 7cm. Les corretges del monitoratge em maten, me les han tret un parell de moments perquè quan tenia contracció se'm clavaven de mala manera, i constantment me les afluixo jo mateixa (però llavors el monitor deixa de detectar el batec del Rai i me les tornen a apretar!).
Quan arriba l'anestesista li demano que em posi una dosi ben baixa, li explico que he desistit de tenir un expulsiu natural perquè no em sento prou valenta pel cansanci que porto però que sé que existeix una anestèsia en molt baixa dosi que anomenen "walking epidural" (havia llegit que aquí no l'acostumen a posar perquè suposa fer un control continu del dolor i anar afegint petites dosis si cal, amb el que caldria tenir l'anestesista allà constantement, però li comento per si les mosques) li prego que m'administri una dosi similar, que intenti no immobilitar les meves cames. Ell m'assegura que podré sentir les cames i participar activament en el part. Un èxit!, tot i resultar-me molt desagradable la punció (havien de fer molta força per atravessar l'esquena, no fa mal perquè et posen anestèsia local abans, però lapreten amb totes les seves forces i el soroll és molt desagradable). Quan l'anestàsia comença a anular el dolor de les contraccions, les cames començen a endormiscar-se, però les puc aixecar i moure perfectament. Hi ha un efecte secundari terrible que és un picor al pit horrorós, que per molt que et rasquis no alleuges, i em vaig pasar la resta del part rascant-me obsesivament i tremolant (diuen que sense la peridural també es tremola, però jo penso que era un efecte de l'anestèsia), el que és sabut és que no et deixen beure ni menjar, amb el que jo vaig patir una set brutal durant tantes hores, només em deixaven llepar una gasa molla (que jo xuclava per veure si en podia treure alguna goteta). El dolor de les contraccions desapareix absolutament, sembla màgia, però és una sensació molt artificial, que no em quadrava per res.
En aquest moment la llevadora em trenca la bossa d'aigues, i gairebé la mato quan veig que les pulsacions s'aturen!, se suposava que havia de passar el contrari! però, per sort van tornar en uns minuts.
Arriba un moment en el que sento molta necessitat d'apretar i la llevadora em diu que ho faci cada vegada que vulgui. Abans m'ha fet posar de costat perquè el nen s'havia girat i així ell solet es col.locaria bé, així que arriba el moment de posar les cames als monstruosos estreps. Jo anava apretant quan volia, però sentia que amb les cames enlaire no podia fer tanta força com si estés a terra, demanava si us plau que em deixéssin aixecar, podia moure les cames perfectament i em veia amb cor... però la llevadora m'intentava convencer (sense èxit) de que estava en la millor posició per apretar. Anava passant l'estona... les hores... i jo entre esforç i esforç demanava posar-me en vertical. Vaig aconseguir que m'aixequessin la respatllera, però sense abaixar les cames, amb el qual la panxa se'm clavaba a les costelles.
Quan al Rai se li començava a veure el cap em van posar un mirall perquè pogués veure'l. En Joan seia al meu costat, no s'havia separat de mi ni un moment (bé, quan em van posar l'epidural, el van fer sortir, imagineu-vos si deu ser desagradable).
La llevadora anava entrant per valorar el progrés, però la major part del temps vam estar sols, fins i tot em van posar música.
Jo sentia una pressió infinita i moltíssima tibantor al perineu, semblava que ben bé m'anés a trencar en dos (això és el "cercle de foc"1), però la llevadora em va comentar que intentaria no fer-me episiotomia, ja que pel monitoratge veien que el nen no patia de manera que no hi havia pressa. Havia de seguir les seves instruccions i deixar d'apretar quan m'ho digués, això allargaria l'expulsiu però faria que el perineu s'anés estirant poc a poc. Sentia quan el petit movia el cap, ho notava perfectament! Llavors van preparar l'escenari: bates verdes, instrumental quirúrgic... la llevadora en pràctiques va seure davant del meu sexe amb els guants posats (ben bé li quedava a l'alçada de la cara, no havia de plegar l'esquena ni un centímetre (queda clar ara perquè no es poden baixar les cames?), i la llevadora principal al seu costat li donava instruccions.
Quan el nen va treure mig cap van convidar-me a deixar d'apretar. Jo havia après a fer-ho a ioga; no és gens fàcil aguantar les ganes d'apretar, però es pot fer amb molta concentració i traient l'aire molt a poc a poc, com si es bufés una espelma. Vaig concentrar-me tant en la meva respiració que vaig perdre de vista el que passava, tan sols vaig sentir: "compte, porta el barç rodejant-se el coll!" això els va fer pensar que m'esquinçaria el perineu, pel diàmetre que adquirien les esquenes (m'ho van explicar després). Anava sortit poc a poc, de tant en tant em deien que apretés una miqueta. En total vaig estar tres hores d'expulsiu, anava sortint ell sol, tranquilíssimament... fins que vaig notar com si se m'escapés de cop una massa molt gran i relliscosa entre les cames... immediatament van aixecar davant meu un nen que em va semblar enorme, l'agafaven per les aixelles per posar-me'l a sobre de seguida, em van donar una tovalloleta perquè el netegés. El Rai ja respirava!! neixia a les 1.55h del dia 29 (la meva DPP!), tenia els ulls ben oberts i no em treia la mirada, jo no podia deixar de parlar-li!. Estava molt net, semblava ben bé sortit de la dutxa! De seguida me'l vaig posar al pit i en Joan li va tallar el cordó quan va deixar de bategar. No havia calgut tallar el meu perineu i no em vaig esquinçar, gràcies a la paciència de les llevadores i a la meva reparació muscular durant l'embaràs.
Quan jo vaig voler el van pesar i medir al meu costat (3,700kg i 52cm) i el van vestir amb roba de l'hospital. Vam estar a la sala de parts molta estona, els tres juntets.
Ben entrada la matinada ens van traslladar en ambulància (10 metres) al pavelló d'habitacions, i allà van vestir el Rai amb la nostra roba. Em van ensenyar a colocar-lo bé al pit i em va sorprendre molt el mal que em feia, pensava que sería més delicat!
Vam passar tota la nit desperts, jo estava destrossada, cansadíssima, però de bon matí ja em vaig aixecar del llit. Tenia molt mal de cap i molta confusió, no podia pensar amb claredat, així que vam limitar les visites als familiars més propers.
La nit següent el nen va dormir, però jo no podia conciliar la son, estava tranquil.la però el meu nivell d'adrenalina era elevadíssim per no haver dormit en tres dies i dues nits... i anava a per la tercera nit! Durant el dia intentava dormir a estones, aprofitant que el nen va dormir molt, però tampoc ho vaig aconseguir.
Al matí següent ens van donar l'alta, el nen i jo estàvem recuperadíssims (jo tenia uns torçons molt forts quan me'l posava al pit, de manera que el meu úter va tornar a la seva mida rapidíssimament, no havia perdut gaire sang i no duia cap punt). Ja tenia clivelles als mugrons i només feia dos dies que mamaba! La pujada de la llet a casa no va ser gaire dolorosa, només una mica de febre. I en una setmana els mugrons començaven a fer millor aspecte i cada cop feia menys mal.

Sóc conscient que l'equip mèdic va tenir molta paciència, si hagués parit un dia amb més parts potser haurien accelerat el procés d'alguna o altra manera.
Penso que lluny de ser natural, vaig tenir un part si més no RESPECTAT, jo vaig respectar el ritme del meu cos i del nen i els metges van respectar totes les meves voluntats.
Si hagués de parir de nou, tan sols voldria estar menys cansada per tenir forces per parir sense anestèsia, però si no pogués ser, demanaria a crits de nou poder parir sense les cames aixecades, és el pitjor record i la crítica més gran que tinc.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada