26 d’abril 2009

la depressió post-part dels pares

(extret d'un capítol de La vida fetal, el nacimiento y el futuro de la humanidad.- M. Odent, traduït al català per mi))

Fa cent anys el part era "cosa de dones" -quan els parts eren a casa- la partera s'envoltava de la mare i la resta de dones de la família.
A la majoria de paisos industrialitzats, als anys 70 els parts en començaven a concentrar als hospitals i llavors neix la necessitat de les dones de ser acompanyades pel pare del seu fill durant el part.

L'home ha de suportar la forta reacció emocional que suposa la participació en el part. No ens referim a un part a on la dona mira la televisió amb un gota a gota i una epidural, sinó a on la dona s'entrega a les seves pròpies hormones.
En els dies posteriors al part hospitalari ningú s'interessa pel benestar del pare. Quan he visitat a una família dos o tres dies després de donar a llum a casa, casi sempre m'he trobat a una mare feliç i activa cuidant el seu nadó i a un pare al llit, amb mal d'estómac o dolor d'esquena o grip o mal de queixals o senzillament perquè estava "extenuat".
El concepte de depresió post-part masculina és un recordatori de que moltes cultures tenen rituals per canalitzar les reaccions emocionals del pare. Tots aquests rituals s'emmarquen en la "couvada" -terme utilitzat pels antropòlegs significat del qual en francés és "incubar". Aquests rituals coincideixen en mantenir al pare ocupat mentre la dona dóna a llum. El darrer exemple de "couvada" era que l'home passés hores bullint aigua.

6 comentaris:

  1. Hola, jo per sort no vaig patir aquests símptomes, però si que al cap d'un parell de setmanes sentía una forta excitació sexual que la masturbació no pot apaivagar. La mare està volcada en la seva criatura i en molts casos ni tan sols pensa en sexe, com és natural, però els pares si que hi pensem i molt. Al cap i a la fi si no ens posés tant la nostra parella doncs no estaríem en aquesta situació oi?
    Salut i fora a la cuarentena!!!

    ResponElimina
  2. Hola noi,
    no tots els pares passen per això. Tot i així, és més comú quan l'home veu la seva dona parint sense epidural, ha de ser molt i molt somatitzable veure la teva dona "en un altre món".
    Sobre el tema del sexe estic llegint molt, aviat podré escriure un post i entendràs que la inapetència femenina va molt més enllà del cansanci de la dona. Jo estic flipant molt.
    (m'encanta que segueixis el meu blog, jo també et veuré per la tele sempre que surtis ;))

    ResponElimina
  3. Un anònim que surt per la tele? Ara estic intrigat...

    M'agrada que també es parli dels pares per aquí.

    Per cert, no entenc l'últim paràgraf de l'escrit que has posat. Si no he entès malament, diu que en moltes cultures es vol evitar que el pare participi en el part fent-lo fer feines inútils com "bullir aigua". Llavors ¿es vol o no es vol que el pare participi en el part? Si es vol, que suposo que sí, en aquest cas no és adient buscar exemples antropològics en altres cultures ¿no?

    ResponElimina
  4. M.Odent reflexiona sobre que tradicionalment els parts no eren cosa dels homes, i com que ara els presencien i sovint participen, hi ha conseqüències negatives... ell opina que l'home no hauria de ser-hi, que el seu paper comença després del part. Però la reflexió és molt i molt extensa, tant com per tractar-la en un altre post. Només et diré que considera que les relacions sexuals tenen el fonament en el misteri de la concepció i del naixement, per això un home que presencia el part de la seva dona, el més comú és que acabi perdent l'interés sexual envers ella, és molt radical i diu que és molt habitual que en els casos en que el pare presencia el part (natural, sempre parla de part natural) la parella acaba separant-se tot i que de molt bon rotllo i molt amics. ;)

    ResponElimina
  5. Doncs en mi aquest home té un contraexemple, i crec que en el teu marit un altre ¿no?

    ResponElimina
  6. i taaaaant! i la Laura Gutman també enten que la vinculació dels pares amb els fills és algo a llarg plaç, que la funció del pare al principi és de suport emocional de la mare i ella està en fusió amb el fill. Amb el Joan n'hem parlat molt, no estem gens d'acord, però sí que crec que el més comú és el que ella diu (deu haver vist molts casos a la seva consulta).

    ResponElimina