nou estudi sobre la seguretat del part a casa

Quan explico que al meu grup de criança la majoria de mares han parit a casa la resposta és comuna: què perillós, què imprudents. És evident que no saben les condicions en les que es pot parir a casa.
La revista científica CMAJ (Canadian Medical Association Journal) publica, a la seva edició del 15 de setembre, un estudi que conclou que un part a casa amb una llevadora qualificada és tan segur, o més, que un naixement convencional en un hospital. L'estudi contempla 2.889 parts a casa, atesos per llevadores, i 4.752 parts a l'hospital planificats, atesos pel mateix grup de llevadores, i els compara amb 5.331 parts atesos per metges a l'hospital.

Les dones que van planejar un part a casa van patir un risc substancialment menor d'intervencions ostètriques, resultats adversos com l'acceleració del part, monitoratge fetal electrònic, anestèsia epidural, part vaginal instrumental, cesària, hemorràgia o infeccions.
Podeu llegir l'article complet aquí.
També us recomano aquest video d'un part a casa tal com es fan avui la majoria.

lactàncies prolongades i monogàmia

He participat en dos debats sobre la baixada de la líbido durant en post-part, un al grup de lactància i un altre al grup de criança. He estat llegint al Dr. M. Odent, obstetra, i tinc pendent fer-me amb el llibre "el bebé es mamífero" on dedica tot un capítol al tema. Amb el que he après, vull fer-vos cinc cèntims, ampliaré el post quan hagi llegit el llibre que cito.

S'acostuma a fer públic que el dessig sexual de les dones després de tenir un fill redueix, i es culpa principalment el cansanci i a la presència d'un nou habitant a la llar. En els debats que he participat es constatava una baixada de la líbido evident en les dones que allarguaven les lactàncies, diguem que en la majoria el dessig és pràcticament inexistent durant tota la lactància (fins i tot en dones que porten 2 i 3 anys lactant).
L'oxitocina és un de les principals hormones implicades en la sexualitat masculina i femenina i també s'allibera quan es dóna el pit per facilitat l'ejecció de la llet. La prolactina és l'hormona que s'allibera perquè les glàndules produeixin la llet materna i també té l'efecte reduir el dessig sexual i la fecunditat.
En la majoria de les societats tradicionals conegudes a on l'alletament durava anys, les relacions sexuals i l'alletament es consideraven incompatibles. Després de que s'establís la monogàmia com a norma, les dones van tenir la necessitat de reprendre l'activitat sexual genital poc després del part; paral.lelament va sorgir la tendència a acurtar la duració de la lactància i trobar substituts per la llet materna.
Concluim doncs, que cada vegada que una dona ofereix el pit al seu fill corre oxitocina pel seu cos, evidentment la necessitat d'una relació sexual que hormonalment té el mateix efecte és inexistent. I el cos femení en aquests moments de la vida de la dona està concentrant les energies en un objectiu: l'alimentació i criança d'un fill, amb el que la necessitat instintiva de reproducció passa a un lògic segon pla.

part natural - part hormonal

(extrets del llibre La vida fetal, el nacimiento y el futuro de la humanidad.- M. Odent, traduït al català per mi)

Fins fa molt poc, una dona no podía ser mare sense emetre un fluxe d'hormones, que són en realitat un complex còctel d'hormones de l'amor. Però actualment, amb la industrialització dels naixements la majoria de dones dónen a llum sense produir aquestes hormones.
Vull remarcar que la injecció d'oxitocina sintètica no comporta un efecte sobre la conducta perquè no arriba al cervell.

Gràcies a l'altament desenvolupat neocórtex humà podem parlar, ser lògics i raonar. En el seu orígen el neocórtex és una eina que serveix a les velles estructures cerebrals ajudant al nostre instint de supervivència. El problema és que la seva activitat tendeix a controlar estructures primitives del cervell i així inhibir el procés del naixement. Se entén que el neocórtex hauria d'estar en repós perquè les estructures primitives del cervell puguin segregar les hormones necessàries. Això explica el fet que quan les dones estan de part tendeixen a aïllar-se del món, a oblidar el que van llegir o s'aventuren a fer el que mai fan com insultar o adoptar postures inesperades com a la gatzonera.
L'oxitocina és la hormona necessària per l'expulsió del nadó. Igualment, els mamífers poden segregar una hormona d'emergència, la adrenalina, que té com a efecte frenar l'oxitocina (quan cal, com per exemple quan un animal és perseguit pel seu depredador i es posa de part). El fet de que l'oxitocina i l'adrenalina siguin antagonistes explica que la necessitat bàsica del tots els mamífers a l'hora de parir és sentir-se segurs. Existeixen multitut de situacions associades a la producció d'adrenalina, com quan se senten observats o per la termoregulació corporal, amb el que d'acord a la adaptabilitat de les espècies l'entorn per parir ha de ser privat i càlid.

Repassem els factors que poden estimular el neocórtex humà:
El llenguatge racional. Quan ens comuniquem, processem el que rebem amb el neocórtex. Això implica que si hi ha una llevadora una de les seves principals qualitats hauria de ser mantenir-se al marge, en silenci i sobre tot evitar preguntar alguna cosa en concret.
La llum. L'estimulació visual activa el neocórtex. Per això quan volem dormir apaguem la llum.
Sentir-se observada. Tots els animals que tenen el neocórtex menys desenvolupat que nosaltres tenen estratègies per donar a llum en la intimitat!

Alguns homes que acompanyen la dona en el seu part, poden estar en segon pla, d'altres tendeixen a comportar-se com observadors o com guies, mentre que d'altres són més aviat protectors.
Justament quan la dona que está de part necessita reduir l'activitat del seu intelecte -del seu neocórtex- i anar-se'n a "un altre planeta". Alguns homes contagien els alts nivells d'adrenalina que segreguen. Durant la fase d'expulsió de la placenta, alguns senten la necessitat d'activitat, justament quan la mare no hauria de fer res més que mirar el nadó als ulls i sentir el contacte de la seva pell en un lloc càlid, qualsevol distracció pot inhibir l'alliberament d'oxitocina i interferir en l'expulsió de la placenta.

Quan la primera fase d'un part progressa bé, significa que el nivell d'adrenalina de la partera és baix. Aquesta dona tendirà a estar immòbil, pel que la recomanació de prendre hidrats i dolços no és addient (a més el neocórtex necessita glucosa per funcionar). La partera no perd aigua perquè presenta alts nivells de vasopresina -hormona que reté l'aigua- i perquè els múscles no estan actius.
També es recomana caminar i, si no té ganes és bona senyal!, vol dir que es seu nivell d'adrenalina és baix.

En general, el que refereix al part i naixement, tot el que és específicament humà hauria de ser eliminat alhora que les necessitats mamíferes han de ser satisfetes.
Suprimir el que és específicament humà implica primer alliberar-se de totes les creences i costums que han interferit en la fisiología d'aquests procés durant milenis (la creença de que el calostre era nociu i no s'havia de donar al nounat ha estat present als cinc continents!). També significa que el neocórtex necessita reduir la seva activitat i que el llenguatge, específicament humà, hauria de ser utilitzat amb extrema precaució.
També tenim la necessitat de sentir-nos segurs. És significatiu que quan una dona gaudeix de completa intimitat i se sent segura, sovint adopta postures típiques dels mamífers com per exemple a la gatzonera.
És comú sentir que el part ha d'"humanitzar-se", però en realitat la prioritat és "mamiferar" el naixement. El naixement ha de, en certa manera, des-humanitzar-se.

la depressió post-part dels pares

(extret d'un capítol de La vida fetal, el nacimiento y el futuro de la humanidad.- M. Odent, traduït al català per mi))

Fa cent anys el part era "cosa de dones" -quan els parts eren a casa- la partera s'envoltava de la mare i la resta de dones de la família.
A la majoria de paisos industrialitzats, als anys 70 els parts en començaven a concentrar als hospitals i llavors neix la necessitat de les dones de ser acompanyades pel pare del seu fill durant el part.

L'home ha de suportar la forta reacció emocional que suposa la participació en el part. No ens referim a un part a on la dona mira la televisió amb un gota a gota i una epidural, sinó a on la dona s'entrega a les seves pròpies hormones.
En els dies posteriors al part hospitalari ningú s'interessa pel benestar del pare. Quan he visitat a una família dos o tres dies després de donar a llum a casa, casi sempre m'he trobat a una mare feliç i activa cuidant el seu nadó i a un pare al llit, amb mal d'estómac o dolor d'esquena o grip o mal de queixals o senzillament perquè estava "extenuat".
El concepte de depresió post-part masculina és un recordatori de que moltes cultures tenen rituals per canalitzar les reaccions emocionals del pare. Tots aquests rituals s'emmarquen en la "couvada" -terme utilitzat pels antropòlegs significat del qual en francés és "incubar". Aquests rituals coincideixen en mantenir al pare ocupat mentre la dona dóna a llum. El darrer exemple de "couvada" era que l'home passés hores bullint aigua.

Técnica Alexander para embarazo y parto

La Técnica Alexander (TA) es:

El arte de hacer un buen uso de uno mismo. Saber usarse da seguridad y te permite disfrutar de todas las actividades que, por su complejidad, requieren tensión como tocar un instrumento, interpretar en escena, bailar, andar, pasar la aspiradora, sentarse, vivir...
Un método sencillo de educación corporal cuyo objetivo es encontrar el equilibrio y la libertad natural del cuerpo para aprender a movernos con más facilidad; y que, una vez aprendido, no se olvida.
Una manera de entender cómo está diseñado el cuerpo para dejarle funcionar como él sabe...
Una reeducación para establecer una buena coordinación entre cuerpo y mente.
Un proceso de aprendizaje lento, pero seguro, que nos ayuda a reconocer nuestros hábitos y a dejar de interferir con la inteligencia innata de nuestro cuerpo.
Una manera de aprender a interactuar con el “otro” sin perderse a uno mismo; aprender a estar más presente y consciente en el espacio donde estamos y compartimos con los demás.
¡Un viaje, una experiencia, una sorpresa!

El objetivo de esta técnica es enseñar a hacer un buen uso de uno mismo, para poder así prevenir el dolor o la enfermedad; y dotarnos de autonomía para llegar a ser responsables de nuestros malestares. Ser conscientes de nuestros hábitos es el primer paso para el cambio hacia el bienestar. Sin embargo, la mayoría de nosotros (sobretodo en España) no hemos sido educados para prevenir, sino para curar.

Eutokia es una palabra griega que significa “parto feliz” y que ha sido adoptada por Ilana Machover para describir la aplicación de la Técnica Alexander al periodo del embarazo y al proceso del parto, descrita extensamente en su libro The Alexander Technique Birth Book.
El parto es un proceso involuntario extremadamente sutil que puede ser fácilmente interrumpido por interferencias externas diversas.
La madre no puede controlar de forma directa su sistema nervioso o su equilibro hormonal, y cualquier esfuerzo por hacerlo será contraproducente, así que podemos ayudarla a adentrarse en el proceso cooperando con él en lugar de oponer resistencia.
Durante la primera fase del parto, la madre “no hace nada”: la dilatación ocurre por sí misma, y todo lo que “debe hacer” es permitir que el proceso fluya, moviéndose con cada contracción de forma relajada y libre, integrando el dolor lo mejor posible. En vez de tensar y acortar la musculatura del cuello y cerrar la espalda (seguido de otros síntomas de ansiedad) podemos deshacer de forma consciente y voluntaria la tensión muscular. Esto, ayudadas por un entorno favorable, nos proporciona una forma consciente e indirecta de influir en nuestro equilibrio hormonal.
Los recursos desarrollados durante los meses de embarazo nos serán útiles para la nueva vida que iniciamos con la llegada del bebé: mantener un “buen uso” va a contribuir a una buena recuperación del parto, ya sea natural, asistido o por cesárea. Pero también a cómo coger a nuestro bebé mientras le damos el pecho, lo alzamos de la cuna o del suelo, o mientras nos movemos por el mundo cargando al pequeño a upas.
Según el embarazo avanza, podremos incorporar movimientos específicos para los cambios en nuestro cuerpo: tumbarnos y descansar sin que el creciente peso del útero haga presión en al vena cava, gatear y movernos en el suelo sin perder la soltura en el cuello y la espalda, o agacharnos y ponernos en cuclillas con comodidad.
Aprenderemos a soltar la musculatura del suelo pélvico al mismo tiempo que permitimos que el torso se mantenga alargado, a cooperar con la fuerza de la gravedad mientras el bebé desciende por el canal, o a contrarrestar la tendencia natural a tensar todo el cuerpo durante el dolor de las contracciones, y a como no interferir con la respiración.
Podemos incluir a la pareja o la doula en las últimas lecciones para desarrollar estrategias conjuntas que contribuyan a un óptimo desarrollo del trabajo de parto.

Imparteixen aquests cursos a Eutokia: parto feliz
Asociación de profesores de Técnica Alexander de España

vídeo sobre lactància

En aquests temps que vivim no és habitual veure dones alletant, amb el que "ens han d'ensenyar" quan som mares i volem donar el pit. Una imatge val més que mil paraules.

vídeo Breast is best

reflexions a 6 mesos vista

Aquests dies he anat coneixent en profunditat la tasca de les doules. N'hem parlat al grup Gemma, he llegit a la Laura Gutman tractant el tema i a la revista "viure en família" d'aquest trimestre.
Al grup em van fer adonar que en el meu procés de part hauria estat una figura molt útil; jo sóc una persona molt cerebral, que pretenc controlar tot, reflexionar tot, entendre tot, i al meu part no va ser menys: partint de que contaba les hores que duia de part, els centímetres de dilatació uterina que havia aconseguit, intentaba recordar els consells per al part natural, volia tenir present tot el que havia llegit. Aquesta voluntat de controlar tot el que em passava no va deixar fluir la situació, tot i que la meva actitut era de deixar-me endur (això ho tenia molt après), la raó dirigia les meves emocions i segurament va bloquejar el procés.
El Joan va ser el meu suport emocional continu (insustituible, com també ho està sent al puerperi), però una doula, pels seus coneixements professionals m'hauria recordat constantment la necessitat de submergir-me en les sensacions, de deixar-me endur pels meus instints més primaris. Elles no tenen una concepció del treball de part "mesurada", parir és un "estat" més que un "procés" i m'ho hauria sabut transmètrer. Molt probablement no hauria caigut en la valoració constant de la situació que jo feia i també feia l'equip mèdic i que em va portar de cap a demanar l'anestèsia.
Al grup de criança vaig descobrir que el meu part no va ser com he estat dient aquests 6 mesos: MOLT LLARG, MOLT CANSAT; no hi ha parts llargs ni curts, cada part és diferent; moltes de les meves companyes de grup que van tenir parts naturals van estar com jo varies nits sense dormir, així que això no va ser quelcom distintiu del meu part (jo vaig demanar l'anestèsia perquè em sentia massa cansada per afrontar un expulsiu natural, pensava que el meu procés estava sent excepcionalment llarg i no em sentia prou forta), segurament una doula m'hauria fet adonar que el que m'estava passant era comú i cap anormalitat.
Els primer dies a casa vaig patir una evident tristesa post-part (digne de tractar-la en un altre post, ho tinc pendent) es tractava d'una indefensió per res en concret, i alguns moments de tristesa real sense motiu aparent, i d'una agoixa constant; aquests mesos he tingut moments de crisi emocional que he anat reflexionant sola llegint a Laura Gutman . Avui sé que la figura d'una doula durant el meu puerperi estaria canviat molt la manera de viure'l.
La proximitat naural entre les dones s'expressava tradicionalment a través d'una xarxa invisible però molt eficaç d'ajuda i transmissió d'experiències viscudes que protegia les noves mares, deslliurant-les d'exigències externes, perquè poguéssin descansar, recuperar-se i tenir cura del seu fill. La tasca de les doules parteix de la necessitat de l'acompanyament femení com a factor de seguretat interna, tal com afirma la OMS.
Les mares hauriem de poder tenir resoltes les necessitats bàsiques d'alimentació, descans i cura personal, per sentir-nos en lloc segur. Aquestes condicions ens permeten travessar l'esgotament, la inseguretat i l'ambivalència de sentiments, reconèixer la nostra capacitat intuïtiva per a la criança i viure-la amb confiança i alegria. La doula és hàbil fent les preguntes adequades per permetre que aflorin les vivències que les mares recents necessitem integrar i que no podem posar en paraules.
La Laura Gutman pensa que tota dona puérpera mereix una doula, i de ben segur que si algun dia torno a ser mare, investigaré sobre les possibilitats reals de que pugui acompanyar-me'n una professional de la maternitat el màxim temps possible.

Doules a Barcelona

sobre el puerperi

Quatre mesos després del meu part, descobreixo una autora que explica moltes de les indescriptibles sensacions que he patit des d'aquell moment. Té una visió molt personal sobre el rol de l'home i de la dona, segurament no la comparteixo, però el que és cert és que sobre el puerperi ha descrit i m'ha explicat molts sentiments que jo no era capaç de definir tan bé, ni de saber d'on venien:

"Vamos a considerar el puerperio como el período transitado entre el nacimiento del bebé y los dos primeros años, aunque emocionalmente haya una progresión evidente entre el caos de los primeros días -en medio de un llanto desesperado- y la capacidad de salir al mundo con un bebé a cuestas.
Para intentar sumergirnos en los vericuetos energéticos, emocionales y psicológicos del puerperio, creo necesario reconsiderar la duración real de este tránsito. Me refiero al hecho que los famosos 40 días estipulados -ya no sabemos por quién ni para quién- tienen que ver sólo con una histórica veda moral para salvar a la parturienta del reclamo sexual del varón. Pero ese tiempo cronológico no significa psicológicamente un comienzo ni un final de nada.
Mi intención –por la falta de un pensamiento genuino sobre el “sí mismo femenino” en la situación de parto, lactancia, crianza y maternaje en general- es desarrollar una reflexión sobre el puerperio basándonos en situaciones que a veces no son ni tan físicas, ni tan visibles, ni tan concretas, pero no por eso son menos reales. Vamos a hablar en definitiva de lo invisible, del submundo femenino, de lo oculto. De lo que está más allá de nuestro control, más allá de la razón para la mente lógica. Intentaremos acercarnos a la esencia del lugar donde no hay fronteras, donde comienza el terreno de lo místico, del misterio, de la inspiración y la superación del ego. Para hablar del puerperio, tendremos que inventar palabras, u otorgarles un significado trascendental.
Para quienes ya lo hemos transitado hace tiempo, nos da pereza volver a recordar ese sitio tan desprestigiado, con reminiscencias a tristeza, ahogo y desencanto. Recordar el puerperio equivale frecuentemente a reordenar las imágenes de un período confuso y sufriente, que engloba las ilusiones, el parto tal como fue y no como una hubiera querido que sea, dolores y soledades, angustias y desesperanzas, el fin de la inocencia y el inicio de algo que duele traer otra vez a la conciencia.
Para comenzar a armar el rompecabezas del puerperio, es indispensable tener en cuenta que el punto de partida es “el parto”, es decir, la primer gran “desestructuración emocional”. Como lo he descrito en el libro “La Maternidad y el encuentro con la propia sombra”, para que se produzca el parto necesitamos que el cuerpo físico de la madre se abra para dejar pasar el cuerpo del bebé permitiendo un cierto “rompimiento”. Este “rompimiento” corporal también se realiza en un plano más sutil, que corresponde a nuestra estructura emocional. Hay un “algo” que se quiebra, o que se “desestructura” para lograr el pasaje de “ser uno a ser dos”.
Es una pena que la mayoría de los partos los atravesemos con muy poca conciencia con respecto a este “rompimiento físico y emocional”. Ya que el parto es sobre todo un corte, un quiebre, una grieta, una apertura forzada, igual que la irrupción de un volcán que gime desde las entrañas y que al despedir sus partes profundas destruye necesariamente la aparente solidez, creando una estructura renovada.
Después de la “irrupción del volcán” (el parto) las mujeres nos encontramos con el tesoro escondido (un hijo en brazos) y además con insólitas piedras que se desprenden como bolas de fuego (nuestros “pedacitos emocionales”, o nuestras partes desconocidas) rodando hacia el infinito, ardiendo en fuego y temiendo destruir todo lo que rozamos. Los “pedacitos emocionales” van quemando lo que encuentran a su paso. Miramos azoradas sin poder creer la potencia de todo lo que vibra en nuestro interior. Incendiando y cayendo al precipicio, suelen manifestarse en el cuerpo del bebé (como una llanura de pasto húmedo abierta y receptora). Son nuestras emociones ocultas que despliegan sus alas en el cuerpo del bebé rozagante y disponible.
Como un verdadero volcán, nuestro fuego rueda por los valles receptores. Es la sombra, expulsada del cuerpo.
Atravesar un parto es prepararse para la erupción del volcán interno, y esa experiencia es tan avasallante que requiere de mucha preparación emocional, apoyo, acompañamiento, amor, comprensión y coraje por parte de la mujer y de quienes pretenden asistirla.
Sin embargo pocas veces las mujeres encontramos el acompañamiento necesario para introducirnos luego en esa herida sangrante, aprovechando este momento como punto de partida para conocer nuestra renovada estructura emocional (generalmente bastante maltrecha, por cierto) y decidir qué haremos con ella.
El hecho es que -con conciencia o sin ella, despiertas o dormidas, bien acompañadas o solas, incineradas o a salvo- el nacimiento se produce.
Lamentablemente hoy en día consideramos el parto y el post-parto como una situación puramente corporal y del dominio médico. Nos sometemos a un trámite que con cierta manipulación, anestesia para que la parturienta no sea un obstáculo, drogas que permiten decidir cuándo y cómo programar la operación, y un equipo de profesionales que trabajen coordinados, puedan sacar al bebé corporalmente sano y felicitarse por el triunfo de la ciencia. Esta modalidad está tan arraigada en nuestra sociedad que las mujeres ni siquiera nos cuestionamos si fuimos actrices de nuestro parto o meras espectadoras. Si fue un acto íntimo, vivido desde la más profunda animalidad, o si cumplimos con lo que se esperaba de nosotras. Si pudimos transpirar al calor de nuestras llamas o si fuimos retiradas de la escena personal antes de tiempo.
En la medida que atravesemos situaciones esenciales de rompimiento espiritual sin conciencia, anestesiadas, dormidas, infantilizadas y asustadas... quedaremos sin herramientas emocionales para rearmar nuestros “pedacitos en llamas”, permitiendo que el parto sea un verdadero pasaje del alma. Frecuentemente, así iniciamos el puerperio: alejadas de nosotras mismas.
Anteriormente describíamos la metáfora del volcán en llamas, abriendo y resquebrajando su cuerpo, dejando al descubierto la lava y las piedras. Análogamente, del vientre materno, surge el bebé real, y también el interior desconocido de esa mamá, que aprovecha el rompimiento para colarse por las grietas que quedaron abiertas. Esos aspectos ocultos encuentran una oportunidad para salir del refugio. La sombra ( es decir, cualquier aspecto vital que cada mujer no reconoce como propio, a causa del dolor, el desconocimiento o el temor) utiliza el quiebre para salir de su escondite y presentarse triunfante en la superficie.
El problema para la mamá reciente es que se encuentra simultáneamente con el bebé real que llora, demanda, mama, se queja y no duerme... y al mismo tiempo con su propia sombra (desconocida por definición), inabarcable e indefinible.
Pero concretamente ¿con qué aspectos de su sombra se encuentra?. Cada ser humano tiene su personalísima historia y obstáculos a recorrer, por lo tanto sólo un trabajo profundo de introspección, búsqueda personal, encuentro con dolores antiguos y coraje, podrá guiarnos hacia el interior de esa mujer que sufre a través del niño que llora.
El puerperio es una apertura del alma. Un abismo. Una iniciación. Si estamos dispuestas a sumergirnos en las aguas de nuestro yo desconocido."

Laura Gutman -escrit pe GEMMA grup de criança natural

a propósito del dolor

Citaré el llibre "con el consentimiento del cuerpo" de Marie Betherat, Thérèse Betherat i Paule Brung. Madre e hija (embarazada) y comadrona, ayudan a preparar el cuerpo para el parto mediante reflexiones y algunos ejercicios de liberación, y ayudan a dar nacimiento al hijo con el consentimiento del cuerpo.
"Las mujeres no son iguales ante el dolor del parto. Algunas se retuercen de sufrimiento, otras no sienten nada o casi nada. Hay numerosas razones para esto, fisiológicas y psicológicas. Nuestro cuerpo no está desarmado frente al dolor, tiene sus propias defensas. En el momento del nacimiento el organismo materno segrega una hormona llamada endorfina. Es un analgésico similar a la morfina. La endorfina adormece el dolor y procura bienestar. Si la relación del personal de la maternidad con la madre es de confianza y serenidad, la secreción de endorfina de ésta aumentará. El ambiente, la atmósfera en la que la mujer da a luz, la confianza que tiene o no en sí misma, en su partera, en su médico, inciden marcadamente en el modo como sentirá el dolor. Un estudio británico citado por Jeannette Bessonard en Paroles de sages-femmes (palabras de parteras) muestra que cuando las mujeres conocen a la partera que las asiste, el número de anestesias durante el trabajo disminuye en tanto que la proporción de partos normales y naturales aumenta. (...)
El dolor tampoco es ajeno a la historia emocional de la mujer. ¿Tiene ella ganas de dejar ir a su hijo, de traerlo al mundo, o teme que esto suceda? ¿Tiene miedo a la separación? Todo parto remite al propio nacimiento. Al parir, la madre revive el trauma de su llegada al mundo. Nacida con fórceps, tendrá la angustia de los fórceps. Nacida por cesárea, tendrá la angustia de la cesárea. Ahora bien, a menudo son el miedo, la angustia los que engendran el dolor. La teoría es antigua y la verifiqué con cada nacimiento. Una mujer que tiene miedo padecerá contracciones exageradas de los músculos, particularmente de la región lumbar y la pelvis. El bebé se colocará mal, el útero deberá redoblar esfuerzos para vencer el obstáculo muscular, las contracciones serán más fuertes, más largas y más dolorosas. Se ingresa en un círculo vicioso. ¿Cómo enfrentar estas contracciones, qué hacer para que resulten soportales y para domesticar el dolor? ¿Cómo mantener la calma y vivr intensamente, pero sin padecerlas, las fuertes y las podersas sensaciones de dar a luz? (...)
La anestesia separa a la mujer de su cuerpo en un momento en el que justamente tiene la enorme necesidad de saber y sobre todo de sentir lo que ocurre el él. (...) en cuanto a su bebé, debe afrontar él solo las contracciones. Su madre está obligada a abandonarlo en plena tormenta, ya no hacen el camino juntos."

part natural

Quant es sent parlar de “part natural” s’interpreta una nostàlgica tornada al passat (sense anestèsia, sense oxitocina...) hi ha qui ho ridiculitza dient que “la mare vol patir per sentir-se més mare”. És cert que les dones que trien aquesta opció tenen la voluntat de voler viure i sentir completament el procés del part, sense interferències, però hi ha més motius pels que moltes dones hem optat per aquest camí.
Un d’ells és que considerem el part un procés natural pel que la dona està perfectament preparada i no és necessari convertir-ho en un “problema mèdic a resoldre” de bon principi. Volem la medicina al servei de la natura i no pas substituint-la.
Un altre motiu és que el procediment obstètric habitual i la medicalització del part van en una línia diferent al desenvolupament natural i fisiològic del part (l’objectiu principal és fer el part curt i fer còmoda la pràctica del metge) i es posa constantment en risc tant a la mare com al fill (i vaig més enllà dels evidents efectes secundaris com el possible mal de cap durant hores posteriors al part i el possible mal d’esquena crònic per l’anestèsia epidural, o el fet que el monitoratge continu i la via intravenosa limitin la mobilitat de la partera); a tall d’exemple i que recordi ara:
-el part en horitzontal complica el procés (veure post sobre “postura de parto”) i pot desencadenar intervencions.
-la oxitocina sintètica augmenta el dolor i la intensitat de les contraccions, amb el que el nadó pateix més pressió i pot haver-hi patiment fetal.
-el monitoratge continu pot reflexar falses alarmes de patiment fetal amb el que moltes cesàries es podrien evitar, amb un control intermitent del ritme cardíac fetal n’hi ha prou.
-el trencament intencionat de la bossa d’aigües augmenta la pressió del nadó al sortir amb el que el dolor per les contraccions és més intens, si la bossa es pot conservar íntegra fins la sortida del nen, la pressió queda amortiguada.
-l’anestèsia relenteix la dilatació, redueix la força de la dona per fer sortir el nadó i això augmenta les probabilitats d’haver de treure el nadó amb instrumental (i per tant d’haver de fer episiotomia), redueix la pressió sanguínia i per tant arriba menys sang a la placenta (amb el que el nadó pot veure reduït el suministre d’oxígen), augmenta la freqüència cardíaca del nadó augmentant les probabilitats de patiment fetal, i ensopeix el nadó amb el que la capacitat de succió quan neixi serà menor i restrasarà la voluntat d’agafar-se al pit per estar endormiscat.
De manera que moltes dones que hem triat un part natural no tenim vocació de màrtirs, tan sols volem que els nostres parts es desencadenin per ells mateixos de manera natural per estalviar-nos intervencions. Assumim els riscos propis d'un part i volem evitar els riscos de les intervencions "preventives". Les dones que triem parir en un hospital en comptes de a casa és perquè si sorgeixen complicacions poguem tenir els avanços mèdics a prop per resoldre-les.
Cal que digui, però, que voler un part natural a un hospital públic a Catalunya implica sotmetre’s a molts procediments mèdics (tant pels protocols mèdics habituals com perquè el “protocol d'assistència natural al part normal de la Generalitat de Catalunya” no està gens instaurant a molts hospitals tot i que el govern els publiciti com a protocolaris), per tant el part deixa de ser “natural”.
Les recomanacions de la OMS per un part normal es poden trobar fàcilment a la xarxa, i el protocol de la generalitat per al part normal el tinc en pdf, si el voleu us l'envio per correu, al.lucinareu amb tot el que contempla, s’ha de recórrer molt de camí perquè arribi a ser una realitat a Catalunya.
Al post el meu part podreu comprovar a quin nivell s’aplica el protocol de part normal a l’hospital de Sant Pau i el meu nivell de satisfacció respecte el que volia.

És obvi que estic eludint el tema del dolor, és digne de que el tracti en un altre post.

recuperació del sòl pèlvic

El sòl pèlvic està format per un conjunt de múscles (perineu) limitats per les natges, els malucs i la pelvis, que proporcinen el sosteniment de tota la part baixa de l'abdomen (bufeta de la orina, úter i intestí prim).
Existeixen varies causes de deteriorament d'aquesta musculatura (exercici físic, embaràs i part i envelliment), és molt freqüent trobar dones esportistes amb problemes d'incontinència urinària. Altres conseqüències són el prolapse i disfuncions sexuals.
Per tot això el millor és prevenir durant l'embaràs realitzant exercicis de Kegel de manera rutinària (consistents en la realització de contraccions actives i regulars de la musculatura sense contraure els múscles abdominals, de les natges, ventre i malucs, "com si es volgués retenir la orina").
Després del part és convenient realitzar exercicis de recuperació, els exercicis de Kegel tornen a ser addients.
Les boles xineses són una alternativa econòmica al cons vaginals. Existeix un pack terapèutic de la casa LELO és diuen "luna"; es poden anar convinant diferents pesos segons la resistència que es tingui.

postura de parto

Parece mentira que a pesar de todos los estudios realizados, todavía en la mayoría de los hospitales la postura de parto sea la tumbada boca arriba. La mujer debería poder elegir la postura de parto más práctica, cuando llega el momento de parir.
No hay una postura de parto idónea: depende de cada mujer y de cada momento. El instinto indica en todo momento cual es la mejor postura mediante un lenguaje infalible: la más cómoda es también la más fisiológica. Puede ser en el taburete obstétrico, en cuclillas, a cuatro patas, de pié, de rodillas, en la bañera, sentada en la cama, de lado... la única desaconsejable es la litotomía (tumbada, los pies en los estribos).
Concebida para comodidad del médico la posición tumbada durante la dilatación y el potro obstétrico en el expulsivo son reliquias del pasado, injustificables hoy en día a la luz de la evidencia científica.
En posición horizontal el coxis se dirige a lo algo, y el canal vaginal se estrecha. Por el contrario, en una postura vertical, y sobre todo en cuclillas, el coxis bascula hacia atrás, y los músculos que rodean la vagina se abren, lo que ensancha y acorta el canal vaginal. Si en dicha posición vertical, además, la mujer flexiona el tórax, como para querer observar la abertura vaginal, el coxis se abre aún más hacia atrás, ampliando la vagina en el sentido antero-posterior.
En el parto tumbada boca arriba, la vagina es una cuesta cuyo extremo se orienta hacia arriba, mientras que en la posición vertical, ya sea en cuclillas o en otra postura, la vagina se orienta directamente hacia el suelo. La mujer que da a luz tumbada debe empujar el bebé hacia arriba, por un canal más largo y estrecho, mientras que la que da a luz en vertical es ayudada por la fuerza de la gravedad, que no sólo atrae al bebé, sino a los órganos abdominales móviles, que se añaden al peso del bebé, facilitando la expulsión. Como pregunta el doctor Paciornik, ¿qué es más fácil, empujar un coche cuesta arriba o cuesta abajo?
En la mujer embarazada, el peso del útero aumenta la presión sobre la arteria aorta, la vena cava inferior y los vasos retro-perineales. La posición tumbada de espaldas incrementa la presión en la vena cava inferior, disminuyendo su calibre y aumentando el volumen de sangre en el tercio inferior del tronco y los miembros inferiores, lo que disminuye la sangre en circulación en el resto del cuerpo y concretamente en el útero. Al disminuir el oxígeno en el útero, el ritmo de las contracciones se altera. Entre otros efectos, lo más normal es que la mujer padezca de disnea, malestar, mareos por hipotensión y edema de piernas, y que el feto altere su ritmo cardiaco, emitiendo mensajes de sufrimiento fetal, que el monitor registrará puntualmente. Un simple cambio de postura, como, por ejemplo, tumbarse de lado, es con frecuencia suficiente para mejorar la circulación sanguínea.
En posición vertical, en cambio, este problema no se produce. Por el contrario, la mujer que dispone de libertad de movimientos suele adoptar la posición que menos entorpece la circulación del gran vaso que lleva la sangre de la placenta al feto.
En posición vertical, la presión que ejerce el peso del bebé sobre los músculos del suelo pélvico ayuda a su relajación y dilatación. Esa presión genera un impulso nervioso que actúa sobre la hipófisis y estimula la liberación de oxitocina, hormona estimulante de la musculatura uterina, lo que contribuye a un progreso más rápido del parto. Se ha podido calcular que el tiempo de dilatación de 4 a 10 cm. en el caso del parto en posición horizontal es un 50 por 100 más largo que cuando la posición es vertical.
La posición tumbada, con los pies fijos en los estribos, deja fuera de juego las piernas, que son las masas musculares más poderosas del cuerpo, lo que reduce la capacidad de maniobra de la parturienta, y a reducida a causa de la postura. Además los músculos abdominales pueden ejercer una fuerza mayor cuando los pies están sobre el suelo.
En posición vertical las articulaciones de la cadera, reblandecidas por el efecto de las hormonas del embarazo, se abren para dejar paso al bebé. En posición horizontal, la pelvis queda inmovilizada y el reblandecimiento de las articulaciones no sirve para facilitar el parto.
La libertad de movimientos y de posición de la mujer es importante, ya que es el instinto -el cerebro primitivo- el que le guía para adoptar la posición más fisiológica. Esta sabiduría interna de la mujer de parto se observa, por ejemplo, en la frecuente necesidad, en una fase del parto, de realizar movimientos rotatorios. Estos movimientos facilitan los rotaciones que el feto debe realizar para colocarse y avanzar en el canal del parto, similares a los necesarios para sacar un anillo de un dedo, o descorchar una botella. En posición tumbada, el feto no dispone de esta ayuda de su madre.
En cualquiera de los casos, es más fácil para el bebé rotar sobre una fracción de su cabeza, en posición vertical, que rotar en posición horizontal. Esta última posición, además de incrementar notablemente la superficie de fricción, impide al bebé aprovechar la fuerza de gravedad y la labor facilitadota de los movimientos de su madre. Algunos estudios han demostrado que el parto se acorta y causa menos alteraciones del ritmo cardíaco fetal y menos moldeamientos del cráneo del feto cuando la mujer es libre para moverse y caminar durante las fases de dilatación y expulsión.
La expulsión de la placenta es también mucho más fácil en posición vertical que tumbada. La fase de expulsión de la placenta y sus dos accidentes principales, la hemorragia y la infección, han sido desde siempre las principales causas de mortalidad de las parturientas. Su expulsión se facilita por la posición vertical, por el bienestar térmico y por el estímulo que ejerce el recién nacido succionando el pezón, que acelera las reacciones hormonales de terminación del parto.
Por este motivo, la organización mundial de la salud recomienda explícitamente libertad total de movimientos y elección de postura, tanto durante la dilatación como en el expulsivo, lo que ha animado a muchos países a ir adecuado sus protocolos hospitalarios para garantizar este derecho de las mujeres.

Autora: Isabel F. del Castillo

episiotomía

El trauma perineal es una de las complicaciones más frecuentes en el período expulsivo del parto, bien como desgarro perineal (espontáneo) o por realización de episiotomía (iatrogénico).
Algunos de los factores que influyen en la aparición de trauma perineal son susceptibles de intervención por parte de la matrona, como son:
- El tono y la elasticidad del periné, que pueden modificarse con técnicas de preparación perineal (ejercicios de Kegel, vasculación pélvica, baños de asiento, aplicación de compresas calientes, MP antenatal y durante el expulsivo).
- La salida de la cabeza fetal de forma controlada, mediante los pujos espontáneos o naturales.
- Las maniobras de protección perineal y el refrenamiento activo de la cabeza fetal durante el expulsivo.
- La postura que reduzca la presión sobre el periné y la distribuya por igual (en cuclillas, sentada, en silla de parto, decúbito lateral).
- El ejercicio y la ganancia de peso durante el embarazo.
Otros, sin embargo, no son modificables, como la edad materna, la paridad, la duración del expulsivo, la analgesia (epidural o pudenda) durante el parto, la sospecha de pérdida de bienestar fetal, el parto instrumental, la presentación y posición fetal, el peso del recién nacido, la presencia de episiotomía previa, la presencia de estrías, la distocia de hombros, la etnia, la patología materna y el peso previo al embarazo.
La FAME (fededración de asociaciones de matronas) ha publicado recientemente un documento de consenso para la iniciativa del parto normal. En él se recoge que el masaje perineal durante la gestación es efectivo para reducir el trauma perineal y las episiotomías.
La aplicación del masaje durante el tercer trimestre de gestación persigue estirar y ablandar los tejidos, incrementar la elasticidad del periné y familiarizar a la mujer con la sensación de estiramiento, permitiendo relajar más esta zona durante el parto.
Es cierto que la aplicación del masaje perineal puede ocasionar molestias durante las primeras semanas, pero éstas irán desapareciendo gradualmente. Para evitarlas se debe comenzar la técnica sin forzar los movimientos dando tiempo a que los tejidos se habitúen al masaje.
No debemos “agobiarnos” por realizar una técnica perfecta del masaje, siendo más importante la constancia en su seguimiento. La propia mujer verá los efectos rápidamente, observando como su periné cada vez es capaz de alcanzar una mayor distensión de los tejidos con menores molestias.
El masaje se puede aplicar con distintos lubricantes, los más usuales son el aceite de rosa de mosqueta, el aceite de almendras dulces y el aceite de oliva.
Es recomendable el aceite de rosa de mosqueta en cápsulas monodosis Twist-off de 0.5ml con vitamina E natural (tocoferol) añadida (antioxidante que preserva las propiedades del aceite) por ser uno de los aceites más hidratantes que se conocen. En su composición destaca un alto porcentaje de ácidos grasos insaturados (linoleico en un 49% y linolénico en un 34%) que en el organismo actúan como precursores de las prostaglandinas, las cuales, entre otras funciones, intervienen en la regeneración celular de membranas, mecanismos de defensa y procesos fisiológicos y bioquímicos de regeneración de tejidos.
El sistema Twist-off aporta seguridad e higiene al evitar la contaminación bacteriana garantizando la ausencia total de aire, impidiendo además la pérdida de propiedades de los activos del aceite. Por otro lado, resulta de fácil manejo para la gestante.

¿Cómo se realiza el masaje?

1. Lávate bien las manos. Las uñas deben estar recortadas y limpias.
2. Vacía la vedija de orina antes de comenzar. Familiarízate con tu periné. Puedes ayudarte en un espejo.
3. Aplícate compresas templadas o realiza el masaje después de haberte duchado.
4. Colócate cómodamente. Puedes optar por estar en cuclillas, semisentada o apoyada en la pared.
5. Si se realiza automasaje, es más fácil utilizar el pulgar. Para la pareja será el índice y/o el corazón. Lubrica los dedos con un aceite antes de empezar.
6. Cómo hacerlo:

a) Introduce los dedos en la vagina 3-4 cm, presiona hacia abajo y hacia los lados de la vagina con un movimiento de balanceo firme pero delicado, estirando la zona hasta que se sienta una leve sensación de escozor o quemazón. A continuación desliza el dedo desde la vagina hacia fuera y viceversa, manteniendo una ligera presión durante dos minutos.
b) Coloca los dedos en la entrada de la vagina (horquilla) y realiza una presión hacia abajo durante dos minutos o hasta que te moleste. Esto te ayudará a imaginar la presión que ejercerá la cabeza del bebé.
c) Después coge esta zona entre el dedo pulgar y los opuestos, a modo de pinza, y realiza un movimiento de vaivén, de un lado a otro, para estirar el tejido de la entrada de la vagina y la piel del periné. Realiza este movimiento durante 2-3 minutos.
Para terminar, manteniendo los dedos en la misma posición, realiza estiramientos desde dentro hacia fuera abarcando la zona inferior y lateral de la vagina y piel del periné, durante 2 minutos. Esto te ayudará a relajar la zona.

La frecuencia del masaje será de 3 veces por semana durante 10 minutos. Se realizará al menos 3 semanas a partir de la 34ª semana de gestación.

Redacción: Irene Juárez Pérez, matrona en el Hospital de Fuenlabrada.

Yo utilicé aceite de rosa mosqueta con vitamina E añadida que pedí en una farmacia donde tenían laboratorio propio, a un precio muy asequible, ni punto de comparación con los preparados comerciales de rosa mosqueta!.

Consejos de una matrona:

"Parir sin desgarrarse y conservar el periné integro es una meta para todas las parturientas. Nos encanta conservar nuestros genitales completos e intactos. Mucha gente cree que la integridad de la vagina y del periné en el parto es una cuestión de suerte, fortuna o un regalo que depende de las fuerzas que concurren en el momento del parto.
Hay bastante folklore en torno a preparar o masajear el periné en el embarazo. Ninguna otra especie de mamíferos hace algo así. Decirle a una mujer que se de masajes en el periné durante el embarazo supone una falta de confianza en sus tejidos, que están perfectamente diseñados para parir al bebé.
El trabajo para conseguir un periné intacto hay que iniciarlo mucho antes del parto. Se trata de explicar las sensaciones que se notan conforme la cabeza del bebé estira los tejidos, y alertar a la madre de los riesgos que tiene empujar, con el fin de ayudar a la mujer a tener un expulsivo suave para el bebé y para ella.
Las mujeres tienen muchas ganas de escuchar durante las charlas prenatales la realidad del parto. En los siguientes puntos resumo la información que yo les doy sobre la segunda fase del parto, lo que se conoce como "expulsivo".
Empezarás a tener ganas de empujar cuando sientas una sensación como de tener que defecar, una presión en el culo. En esta parte no tendremos ninguna prisa. Te conectarás con tu cuerpo y procurarás no impacientarte. Esto permitirá que tu cuerpo libere hormonas para tu periné que lo reblandecerán al máximo para el momento en que la cabeza del bebé lo estire.
La presión en tu culo se hará más fuerte, hasta que tengas la sensación de que te estás partiendo en dos y de que no lo puedes soportar. Esto es normal y ninguna mujer se ha roto en dos, así que tú no vas a ser la primera que lo haga. Como ya habrás aprendido que esto es lo normal te relajarás y verás que ésta es una sensación interesante y extraña. Tal vez incluso pienses "Vaya, Gloria me dijo que sentiría esto y tenía razón. Supongo que esto ocurre desde los principios de la humanidad...".
Cuando empiezas a sentir el círculo de fuego, no hay ninguna prisa. Te animaré a que empujes como te apetezca hasta que la cabeza esté coronando (cuando la mayor parte de la cabeza ya es visible). Lo único que tocará tus partes será el paño caliente y tus manos. Es muy importante que la matrona mantenga las manos alejadas porque en ese momento tus tejidos están hinchados y llenos de sangre, y sólo con apretarte con los dedos te puede hacer un moratón o raspazo. Esto puede producirte un desgarro.
El momento de la coronación (cuando sale la cabeza) es muy intenso y requiere que te concentres exclusivamente en notar la sensación de quemazón como una sensación segura y sana que no se parece a nada que hayas sentido antes.
Tu matrona sólo te dará consejos positivos de la forma más sencilla posible para que no te desconcentres. Típicamente te dirá cosas como: "Muy bien, suave... suave... suave... aguanta, aguanta, no aprietes ahora.
Cuando la cabeza haya terminado de salir notarás un inmenso alivio. Entonces tienes que seguir centrándote en la siguiente contracción, que hará que salgan los hombros del bebe. Luego todo el cuerpo del bebé saldrá rápidamente con muy poco esfuerzo por tu parte."

passen els dies (18 octubre)

El Rai ja té un mes i mig!!

Els primers dies són angoixants, amb un nen tan petit que fa sorolls que no havies sentit mai, i dessitjava que es fes gran ben ràpid. Ara ja no està tan neguitós com al principi, continua grunyint i a la nit jo no puc dormir gaire ni entre les preses que continuen sent cada 3 hores aproximadament, però el Joan ja s'ha immunitzat als sorollets.

Ara ja tenim una rutina, ja no estic en tensió tot el dia; a banda de que la lactància a demanda és tot el contrari a establir uns horaris.

Al matí arreglo la casa i sortim a fer un passeig pel barri o pel centre de Barcelona; al migdia algún dia puc fer una migdiada d'una horeta si ell dorm; al vespre li faig el massatge hindú de Shantala i després el banyo, normalment després d'això fa una bona dormida que ens deixa sopar i mirar la tele. Els dilluns a la tarda anem a la trobada de pares i nens que fan al CAP; els dimecres començarem classes de massatge també al CAP; els divendres anem al mercat; els dissabtes venen els avis de Mataró i els diumenges anem a dinar a casa de l'avia Marga.

Ja pesa 5,5kg i continua sent molt alt, no li hem pogut posar la roba de nounat i ara ja porta els bodis de 2 mesos desde fa setmanes.

Al 10è dia em vaig convèncer d'oferir-li el xumet perquè deixés descansar el meu pit, i ha estat un encert: el relaxa molt. De vegades no el vol, això està bé! L'altre dia vaig provar de treure'm llet i donar-li en biberó per si algún dia vull sortir sense ell i no li va fer cap fastic.

Ara ja estic disfrutant del Rai, m'enamora cada vegada que el miro, és un angelet, és perfecte. Sents tantes ganes de donar-li amor que te'l menjaries.

el meu part

Cal que començi explicant que vaig tenir contraccions sense dolor des del 5è mes, així que m'havia acostumat a conviure elles.
A la setmana 35 em fan el primer tacte i veuen que tinc el coll de la matriu pràcticament esborrat i molt tou. Jo ja tenia punxades de col.locació desde feia dies i la llevadora creia que quedava poc pel gran moment.
A la setmana 38 ja tinc el coll dilatat aproximadament un centímetre i mig, i començo a tenir alguna contracció dolorosa.
Arriba la setmana 40, la DPP (data probable de part) era el 29 d'agost. El dia 26 em desperto a la matinada amb contraccions doloroses cada 15-10 minuts i quan passa una hora desperto el Joan. Tres hores després decidim anar a l'hospital, teniem tantes ganes!... però les contraccions desapareixen pràcticament!... era una falsa alarma.
El dia 27 començo a tenir contraccions rítmiques i doloroses cada 10-5 minuts. Són les 12h del matí, així que continuo fent el que estava fent (netejo la casa, escric un post al "my space", em conecto a un xat de dones que estem a punt de parir... ) i així passa tot el dia, perquè després de la falsa alarma del dia anterior i volent intentar tenir un part natural, sé que el millor és quedar-me a casa fins que no aguanti més (passejant, sentant-me a la pilota, posant-me a la banyera, menjant... ) però arriba la 1h de la matinada i decidim trucar a Sant Pau per explica'ls-hi la meva situació i si estic fent bé aguantant a casa. Em diuen que m'apropi perque puguin valorar la meva dilatació. Jo vull anar caminant (potser hi ha 25 minuts a peu, però sabia que caminar m'aniria bé), i ho intentem, però en Joan carregava amb tot: la canastreta, roba per mi, una ampolla d'aigua gran, fruita... i a mig camí està cansat i agafem un taxi.
Després del tacte m'enduc una sorpresa quan em diuen que tan sols estic de 2cm, que les contraccions que es registren són una mica irregulars (7-5-6 minuts) i unes més altes que altres; perquè siguin efectives han de ser totalment regulars. De manera que tornem a casa, m'estimo més estar a casa que a l'hospital sense res a fer i conectada a una màquina. Em suggereixen punxar-me Buscapina per disminuir el dolor i que pugui dormir a la nit, però jo no conec el tema i decideixo que no m'ho facin.
Passa tota la nit i jo no puc aclucar l'ull. M'escalfo la bossa d'aigua calenta i me la poso al ventre a cada contracció... cada vegada fan més mal, però no vull tornar a l'hospital fins que no estigui ben dilatada, vull arribar i apretar per parir.
Es fa de dia i passem tot el matí igual: les contraccions continuen, potser són més properes i fortes, però les puc suportar. La punta de dolor és horribe però el mateix dolor em deixa exhausta i relaxada (les endorfines!!), així que em sento bé. A les 15h de la tarda decidim que és hora de tornar a Sant Pau; ja han passat 27 hores i porto una nit sense dormir, començo a estar cansada.
Valoren que la dilatació és de 3 cm!, avanço com una formiga (a ells els hi serveix per confirmar que "estic de part" i em suggereixen que em quedi).
Jo estic cansadíssima i en el tacte m'han fet molt fan molt de mal (no voldria saber que van fer-me la "maniobra de Hamilton" perquè sabien que volia un part natural, però en tenia tota la pinta... ) per això em desmonto: el dolor no és insoportable però em sento cansada, molt cansada i molt tova, voldria descansar abans de que arribi el Rai... En aquest moment el Joan va ser essencial... el meu company de camí... el sento més a prop meu que mai.
Em porten una pilota de dilatació al box i tornen a conectar-me el monitor que recull les meves contraccions i les pulsacions del nen. Jo demano que no em facin un monitoratge constant, i em diuen que me l'aniran treient quan vulgui (jo el que volia era que me'l posessin de tant en tant, i no al revés!).
M'ofereixen de nou punxar-me Buscapina pel dolor i la llevadora em diu que no afecta en res el procés del part, així que ho accepto. Però per això cal que em col.loquin la via, que fins ara no havia calgut perquè no em van posar oxitocina (ni volia, ni calia, perquè les contraccions eren constants, tot i que continuava dilatant molt a poc a poc).
Però la Buscapina no em fa res de res i jo estic cada cop més dèbil pel cansanci, les contraccions són fortes, em deixen ensopidíssima, i jo cada vegada vaig sent més conscient de que encara queden moltes hores i no em sento sencera per afrontar un expulsiu natural, de manera que demano que em posin la peridural. L'equip no hi posa cap inconvenient (és evident que a ells els hi permetrà tenir un ambient més tranquil, sense crits, vaja). Decidit que he descartat el part natural em demanen si vull que em trenquin la bossa d'aigües, que així accelerarem el procés. Jo dic que na-nai, que vull epidural però també respectar el procés natural, però insisteixen en que les contraccions serien més efectives, de manera que acabo acceptant (ja sóc completament vulnerable, però sento que com a mínim em consulten i negocien totes les accions mèdiques, que respecten absolutament les meves decisions).
L'anestesista triga bastant en arribar, en l'últim tacte estava a dilatada de 7cm. Les corretges del monitoratge em maten, me les han tret un parell de moments perquè quan tenia contracció se'm clavaven de mala manera, i constantment me les afluixo jo mateixa (però llavors el monitor deixa de detectar el batec del Rai i me les tornen a apretar!).
Quan arriba l'anestesista li demano que em posi una dosi ben baixa, li explico que he desistit de tenir un expulsiu natural perquè no em sento prou valenta pel cansanci que porto però que sé que existeix una anestèsia en molt baixa dosi que anomenen "walking epidural" (havia llegit que aquí no l'acostumen a posar perquè suposa fer un control continu del dolor i anar afegint petites dosis si cal, amb el que caldria tenir l'anestesista allà constantement, però li comento per si les mosques) li prego que m'administri una dosi similar, que intenti no immobilitar les meves cames. Ell m'assegura que podré sentir les cames i participar activament en el part. Un èxit!, tot i resultar-me molt desagradable la punció (havien de fer molta força per atravessar l'esquena, no fa mal perquè et posen anestèsia local abans, però lapreten amb totes les seves forces i el soroll és molt desagradable). Quan l'anestàsia comença a anular el dolor de les contraccions, les cames començen a endormiscar-se, però les puc aixecar i moure perfectament. Hi ha un efecte secundari terrible que és un picor al pit horrorós, que per molt que et rasquis no alleuges, i em vaig pasar la resta del part rascant-me obsesivament i tremolant (diuen que sense la peridural també es tremola, però jo penso que era un efecte de l'anestèsia), el que és sabut és que no et deixen beure ni menjar, amb el que jo vaig patir una set brutal durant tantes hores, només em deixaven llepar una gasa molla (que jo xuclava per veure si en podia treure alguna goteta). El dolor de les contraccions desapareix absolutament, sembla màgia, però és una sensació molt artificial, que no em quadrava per res.
En aquest moment la llevadora em trenca la bossa d'aigues, i gairebé la mato quan veig que les pulsacions s'aturen!, se suposava que havia de passar el contrari! però, per sort van tornar en uns minuts.
Arriba un moment en el que sento molta necessitat d'apretar i la llevadora em diu que ho faci cada vegada que vulgui. Abans m'ha fet posar de costat perquè el nen s'havia girat i així ell solet es col.locaria bé, així que arriba el moment de posar les cames als monstruosos estreps. Jo anava apretant quan volia, però sentia que amb les cames enlaire no podia fer tanta força com si estés a terra, demanava si us plau que em deixéssin aixecar, podia moure les cames perfectament i em veia amb cor... però la llevadora m'intentava convencer (sense èxit) de que estava en la millor posició per apretar. Anava passant l'estona... les hores... i jo entre esforç i esforç demanava posar-me en vertical. Vaig aconseguir que m'aixequessin la respatllera, però sense abaixar les cames, amb el qual la panxa se'm clavaba a les costelles.
Quan al Rai se li començava a veure el cap em van posar un mirall perquè pogués veure'l. En Joan seia al meu costat, no s'havia separat de mi ni un moment (bé, quan em van posar l'epidural, el van fer sortir, imagineu-vos si deu ser desagradable).
La llevadora anava entrant per valorar el progrés, però la major part del temps vam estar sols, fins i tot em van posar música.
Jo sentia una pressió infinita i moltíssima tibantor al perineu, semblava que ben bé m'anés a trencar en dos (això és el "cercle de foc"1), però la llevadora em va comentar que intentaria no fer-me episiotomia, ja que pel monitoratge veien que el nen no patia de manera que no hi havia pressa. Havia de seguir les seves instruccions i deixar d'apretar quan m'ho digués, això allargaria l'expulsiu però faria que el perineu s'anés estirant poc a poc. Sentia quan el petit movia el cap, ho notava perfectament! Llavors van preparar l'escenari: bates verdes, instrumental quirúrgic... la llevadora en pràctiques va seure davant del meu sexe amb els guants posats (ben bé li quedava a l'alçada de la cara, no havia de plegar l'esquena ni un centímetre (queda clar ara perquè no es poden baixar les cames?), i la llevadora principal al seu costat li donava instruccions.
Quan el nen va treure mig cap van convidar-me a deixar d'apretar. Jo havia après a fer-ho a ioga; no és gens fàcil aguantar les ganes d'apretar, però es pot fer amb molta concentració i traient l'aire molt a poc a poc, com si es bufés una espelma. Vaig concentrar-me tant en la meva respiració que vaig perdre de vista el que passava, tan sols vaig sentir: "compte, porta el barç rodejant-se el coll!" això els va fer pensar que m'esquinçaria el perineu, pel diàmetre que adquirien les esquenes (m'ho van explicar després). Anava sortit poc a poc, de tant en tant em deien que apretés una miqueta. En total vaig estar tres hores d'expulsiu, anava sortint ell sol, tranquilíssimament... fins que vaig notar com si se m'escapés de cop una massa molt gran i relliscosa entre les cames... immediatament van aixecar davant meu un nen que em va semblar enorme, l'agafaven per les aixelles per posar-me'l a sobre de seguida, em van donar una tovalloleta perquè el netegés. El Rai ja respirava!! neixia a les 1.55h del dia 29 (la meva DPP!), tenia els ulls ben oberts i no em treia la mirada, jo no podia deixar de parlar-li!. Estava molt net, semblava ben bé sortit de la dutxa! De seguida me'l vaig posar al pit i en Joan li va tallar el cordó quan va deixar de bategar. No havia calgut tallar el meu perineu i no em vaig esquinçar, gràcies a la paciència de les llevadores i a la meva reparació muscular durant l'embaràs.
Quan jo vaig voler el van pesar i medir al meu costat (3,700kg i 52cm) i el van vestir amb roba de l'hospital. Vam estar a la sala de parts molta estona, els tres juntets.
Ben entrada la matinada ens van traslladar en ambulància (10 metres) al pavelló d'habitacions, i allà van vestir el Rai amb la nostra roba. Em van ensenyar a colocar-lo bé al pit i em va sorprendre molt el mal que em feia, pensava que sería més delicat!
Vam passar tota la nit desperts, jo estava destrossada, cansadíssima, però de bon matí ja em vaig aixecar del llit. Tenia molt mal de cap i molta confusió, no podia pensar amb claredat, així que vam limitar les visites als familiars més propers.
La nit següent el nen va dormir, però jo no podia conciliar la son, estava tranquil.la però el meu nivell d'adrenalina era elevadíssim per no haver dormit en tres dies i dues nits... i anava a per la tercera nit! Durant el dia intentava dormir a estones, aprofitant que el nen va dormir molt, però tampoc ho vaig aconseguir.
Al matí següent ens van donar l'alta, el nen i jo estàvem recuperadíssims (jo tenia uns torçons molt forts quan me'l posava al pit, de manera que el meu úter va tornar a la seva mida rapidíssimament, no havia perdut gaire sang i no duia cap punt). Ja tenia clivelles als mugrons i només feia dos dies que mamaba! La pujada de la llet a casa no va ser gaire dolorosa, només una mica de febre. I en una setmana els mugrons començaven a fer millor aspecte i cada cop feia menys mal.

Sóc conscient que l'equip mèdic va tenir molta paciència, si hagués parit un dia amb més parts potser haurien accelerat el procés d'alguna o altra manera.
Penso que lluny de ser natural, vaig tenir un part si més no RESPECTAT, jo vaig respectar el ritme del meu cos i del nen i els metges van respectar totes les meves voluntats.
Si hagués de parir de nou, tan sols voldria estar menys cansada per tenir forces per parir sense anestèsia, però si no pogués ser, demanaria a crits de nou poder parir sense les cames aixecades, és el pitjor record i la crítica més gran que tinc.