agradecimiento a la liga de la leche

Muchas gracias a la liga de la leche por estar siempre ahí durante este primer año de vida y de lactancia de mi hijo.

Su Majestad la Leche de Vaca -newsletter abril 2009 Laura Gutman-

La leche es una secreción glandular presente en todos los mamíferos. En la naturaleza hay cerca de 5000 especies, y los humanos somos sólo una de ellas. La leche sirve para alimentar a la cría hasta que esté en condiciones de alimentarse con autonomía. Ninguna otra especie continúa con el consumo de leche después del período de lactancia. Cuando crecemos, los mamíferos perdemos las enzimas que permiten la digestión de la leche, porque sencillamente no las vamos a necesitar más. Sin embargo los seres humanos ignoramos esa ley natural.

Tengamos en cuenta que cada leche es específica, es decir, que tiene una fórmula especial para cada especie y varía considerablemente entre una y otra. Tanto la leche de vaca, como la de oveja, la de ballena, la de elefanta, la de morsa o la de perra son diferentes entre sí, y difieren obviamente de la humana. La leche de vaca sirve para criar terneros, un animal grande con cuatro estómagos que llegará a pesar 300 kilos. La leche humana en cambio privilegia el desarrollo de la inteligencia.

Es importante que sepamos que la “leche de fórmula” -como la llamamos hoy en día- es leche de vaca modificada para adaptarla a los requerimientos del bebé humano. Pero no es un invento químico, como muchas madres creemos.

¿Cuál es el efecto nocivo más fácil de detectar en el organismo humano? El moco. La principal responsable es la caseína, una proteína abundante en la leche de vaca. El moco es la reacción saludable del organismo contra una proteína que no puede incorporar. Por lo tanto, en la medida que incorporamos leche o lácteos, el organismo segrega moco. El resfrío común deriva en dolor de garganta, luego en rinitis, sinusitis, bronquitis, otitis, neumonía, y en todas las infecciones respiratorias con las que conviven los niños durante la infancia.

A pesar de esta abrumadora realidad, los adultos no podemos creer que la leche, la bendita y maravillosa leche, se nos vuelva en contra. Preferimos apegarnos a nuestras creencias en lugar de hacer caso a la sabiduría innata del organismo de nuestros hijos.

¡Todos nuestros niños están repletos de mocos y no estamos dispuestos a relacionarlo con la ingesta de leche! Parece que el miedo al cambio es más fuerte que el acceso a la verdad.

vídeo sobre lactància

En aquests temps que vivim no és habitual veure dones alletant, amb el que "ens han d'ensenyar" quan som mares i volem donar el pit. Una imatge val més que mil paraules.

vídeo Breast is best

del pit als sòlids

La OMS recomana lactància materna exclusiva fins als sis mesos (abans el sistema digestiu no està prou madur per processar i digerir altre aliment que la llet i a més hi ha més probabilitats de reaccions alèrgiques) i allargar l'alletament fins als dos anys. En alguns casos es pot donar alguna cosa abans dels sis mesos però no abans dels quatre (per exemple quan la mare ha de treballar, o quan el nen clarament intenta agafar-lo i dur-se'l a la boca).

Oferir significa que si vol s'ho menja i si no vol, no. Molts nens no volen res més que el pit fins als vuit o deu mesos, fins i tot més.
Els sòlids s'ofereixen després del pit, no abans, i encara menys en comptes del pit. Només així es garanteix que el seu fill prendrà llet suficient. Es considera que entre els sis i els dotze mesos, el nen necessita mig litre de llet al dia o més. La llet materna alimenta molt més que qualsevol altra cosa. No és casualitat que dels purés en diguin "alimentació complementària". No és bo treure'ls la llet (ni que sigui artificial) perquè mengin més purés (això seria una recepta per aprimar-se!).
No hi ha bases científiques sobre quin és el millor aliment per començar a oferir. Posem que decideix començar per l'arròs. Fa arròs bullit, més aviat una mica passat, sense sal. Hi pot posar un rajolí d'oli d'oliva (serà més gustós i tindrà més calories). Després de mamar, n'ofereix a la seva filla una cullerada o dues. El primer dia, no convé donar-n'hi gaire més, encara que s'ho prengui de gust. Si no vol ni la primera cullerada, no insisteixi, però torni a oferir-li cada dia o cada dos. Si en vol, n'hi pot donar cada dia una mica més. Al cap d'una setmana pot provar amb un altre aliment, com una mica de plàtan triturat.
Durant anys ens han fet creure que la varietat és un gran avantatge (set cereals i mig, tretze cereals amb xocolata...) però això no és res més que una estratègia publicitària. Varietat vol dir una mica de cereal, una mica de llegum, una vica de verdura, una mica de fruita, però no cal que prengui moltes coses de cada tipus; la poma no té cap vitamina que no tingui la pera, i la majoria dels adults ens les arreglem molt bé amb només dos cereals, arròs i blat. Abans de l'any, afegir molts aliments diferents només significa comprar més números per al sorteig d'alguna alèrgia.
El principal motiu per donar-los aliments als sis mesos (i no més tard) és que alguns nens els podria faltar ferro. Per tant, sembla lògic que els aliments rics en ferro estiguin entre els primers. D'una banda, les carns, que contenen ferro orgànic, que s'absorveix molt bé. D'altra banda, les verdures, les llegums i els cereals contenen ferro inorgànic, que s'absorveis malament si no va acompanyat de vitamina C. Per això és bona idea menjar com mengem els adults, primer l'amanida (verdura crua, rica en vitamina C), després els cereals i les llegums, i la fruita per postres. I en canvi, no és tan bona idea el que fem amb els nens, donar-los en un àpat només verdura, en una altre només fruita... Quan el seu fill ja mengi uns quants aliments, seria bona idea combinar-los (que no vol dir triturar-los tots junts) en el mateix àpat, en comptes de fer menús monogràfics ("l'hora del cereal").
Molts nens es deslleten primer del pit al biberó, abans dels dos mesos; després del biberó als purés, cap als sis mesos, i finalment de les farinetes i triturats al menjar normal, cap als dos o tres anys. A jutjar pels plors i les baralles, cada "deslletament" és pitjor que l'anterior.
Per què no deslletar-los d'una sola vegada? Directament del pit al menjar normal, en un procés gradual que comença als sis mesos i pot acabar al cap d'uns quants anys. A més hi ha la perspectiva de com les introduccions alimentàries influeixen en una bona evolució posterior a la parla de l'infant. Com els moviments propis del fet de menjar estàn molt relacionats amb els que ha de realitzar per parlar: mobilitat maxilar, llengua, coordinació amb la respiració...
Per tant els aliments tous com la patata o la pastanaga bullida, el plàtan o l'arros bullit, es poden aixafar amb la forquilla. La poma i la pera es poden ratllar amb un ratllador. Els aliments més durs com el pollastre es poden tallar a trossos minúsculs o bé demanar a la botiga que ens el piquin i després passar-lo per la paella amb unes gotes d'oli.
Pels menors d'un any sempre són preferibles els aliments simples que els elaborats. El pa normal se suposa que només porta blat, mentre que el pa de motllo o les galetes porten també, i segons les marques, sucre, llet, ous... A més quant més processats són els aliments també són menys nutritius.
Els nens varien ampliament en quant a edats a les que estàn preparats per la introducció de l'alimentació complementària, les senyals són: que s'assegui sol i sense ajuda, que no empenyi cap enfora amb la llengua els aliments que se li ofereixen (vol dir que hagi començat a controlar el reflex d'extrussió), que mostri interès genuí en el que els pares mengen, que intenti alimentar-se per si mateix (agafant l'aliment), que incrementi el número de vegades que demana mamar. El reflexe de vómit o fàstic és un reflex innat i s'innibeix quan l'infant comença a entrenar-se en els aliments més sòlids, amb la masticació.

resum de varies publicacions de C. González
la leche league internacional
Associació Espanyola de Pediatria