03 de març 2009

reflexions a 6 mesos vista

Aquests dies he anat coneixent en profunditat la tasca de les doules. N'hem parlat al grup Gemma, he llegit a la Laura Gutman tractant el tema i a la revista "viure en família" d'aquest trimestre.
Al grup em van fer adonar que en el meu procés de part hauria estat una figura molt útil; jo sóc una persona molt cerebral, que pretenc controlar tot, reflexionar tot, entendre tot, i al meu part no va ser menys: partint de que contaba les hores que duia de part, els centímetres de dilatació uterina que havia aconseguit, intentaba recordar els consells per al part natural, volia tenir present tot el que havia llegit. Aquesta voluntat de controlar tot el que em passava no va deixar fluir la situació, tot i que la meva actitut era de deixar-me endur (això ho tenia molt après), la raó dirigia les meves emocions i segurament va bloquejar el procés.
El Joan va ser el meu suport emocional continu (insustituible, com també ho està sent al puerperi), però una doula, pels seus coneixements professionals m'hauria recordat constantment la necessitat de submergir-me en les sensacions, de deixar-me endur pels meus instints més primaris. Elles no tenen una concepció del treball de part "mesurada", parir és un "estat" més que un "procés" i m'ho hauria sabut transmètrer. Molt probablement no hauria caigut en la valoració constant de la situació que jo feia i també feia l'equip mèdic i que em va portar de cap a demanar l'anestèsia.
Al grup de criança vaig descobrir que el meu part no va ser com he estat dient aquests 6 mesos: MOLT LLARG, MOLT CANSAT; no hi ha parts llargs ni curts, cada part és diferent; moltes de les meves companyes de grup que van tenir parts naturals van estar com jo varies nits sense dormir, així que això no va ser quelcom distintiu del meu part (jo vaig demanar l'anestèsia perquè em sentia massa cansada per afrontar un expulsiu natural, pensava que el meu procés estava sent excepcionalment llarg i no em sentia prou forta), segurament una doula m'hauria fet adonar que el que m'estava passant era comú i cap anormalitat.
Els primer dies a casa vaig patir una evident tristesa post-part (digne de tractar-la en un altre post, ho tinc pendent) es tractava d'una indefensió per res en concret, i alguns moments de tristesa real sense motiu aparent, i d'una agoixa constant; aquests mesos he tingut moments de crisi emocional que he anat reflexionant sola llegint a Laura Gutman . Avui sé que la figura d'una doula durant el meu puerperi estaria canviat molt la manera de viure'l.
La proximitat naural entre les dones s'expressava tradicionalment a través d'una xarxa invisible però molt eficaç d'ajuda i transmissió d'experiències viscudes que protegia les noves mares, deslliurant-les d'exigències externes, perquè poguéssin descansar, recuperar-se i tenir cura del seu fill. La tasca de les doules parteix de la necessitat de l'acompanyament femení com a factor de seguretat interna, tal com afirma la OMS.
Les mares hauriem de poder tenir resoltes les necessitats bàsiques d'alimentació, descans i cura personal, per sentir-nos en lloc segur. Aquestes condicions ens permeten travessar l'esgotament, la inseguretat i l'ambivalència de sentiments, reconèixer la nostra capacitat intuïtiva per a la criança i viure-la amb confiança i alegria. La doula és hàbil fent les preguntes adequades per permetre que aflorin les vivències que les mares recents necessitem integrar i que no podem posar en paraules.
La Laura Gutman pensa que tota dona puérpera mereix una doula, i de ben segur que si algun dia torno a ser mare, investigaré sobre les possibilitats reals de que pugui acompanyar-me'n una professional de la maternitat el màxim temps possible.

Doules a Barcelona

2 comentaris:

  1. Gràcies, acabo d'aprendre un terme nou.

    D'entrada em pensava que la doula era el que aquí a Anglaterra s'entèn com a midwife (les llevadores), però una doula va molt més enllà. Seria realment el paper que fan les àvies (la mare i la sogra de la mare) a les gran famílies o viuen tots a la mateixa casa o són veïns.

    Aquí les llevadores són molt més que una "llevadora de part". Et controlen durant tot l'embaràs, estan amb tu durant el part i et visiten tres o quatre vegades durant les primeres setmanes del nen.

    Professionalitzar les doules és la "solució" al nostre món occidental on vivim lluny de les nostres famílies, però si amb prou feines ens arriba amb els nostres sous, ¿com podem pagar algú altre?

    ResponElimina
  2. És clar, antigament no calien doules; però ara es formen molt en el tema i esdevenen "professionals de la maternitat".
    He conegut gent que les paga a terminis, amb els parts naturals a casa també es dóna aquesta opció.
    Gràcies Alex, pel teu interès i pels teus comentaris (com es nota que ets un blogger!)

    ResponElimina