Reis'12

Aquest ha estat el meu regal de reis d'aquest any, juntament amb el llibre: Mujeres que corren con los lobos de Clarissa Pinkola.
Hi ha actes que també valen més que mil paraules. Gràcies Joan, t'estimo.

ayudemos a Begoña

Han retirat la custòdia del seu fill de 4 anys a una amiga i meravellosa mare catalana que viu a Berlín. Un dels motius de la sentència (o una de les excuses) és que alleta al Kosmo. Hi ha qui diu que el veritable motiu deu ser que ella no és alemanya i els alemanys acostumen a donar la custòdia dels fills als pares alemanys, cosa que seria igualment injusta perquè un fill tan petit no hauria d'estar separat de la seva mare.
Sigui com sigui no podem permètrer que la lactància prolongada aparegui com a motiu dins d'aquesta sentència considerant que és perjudicial. Ajudem a la Begoña i al Kosmo.

La Begoña demana ajuda per ella i pel seu fill, ajuda en forma de cartes de pares, mares, avies… On s’expliqui l’experiència única i gens nociva de la lactància prolongada.

Begoña López Álvarez - Kosmo Hugo Krug López
Schwendy weg 6
13587 Berlin
Deutschland

O al seu e-mail de la Begoña: blodesign3@googlemail.com
Cal signar-les, acompanyar-les del número del DNI i si pot ser d’una fotografia alletant a la vostre criatura.

genial entrada al bloc "tenemos tetas"

Vull compartir aquesta entrada d'Ileana Medina al seu bloc "tenemos tetas" perquè estic segura de que pot donar recolzament a moltes de nosaltres en moments difícils:

l'escola Congrés-Indians visita Summerhill

De vegades les oportunitats es presenten en el moment perfecte, llavors s’ha de dir SÍ!!!!!!

Un cop acabada l’adaptació escolar del Rai, fent 2 mesos que ell ja no prenia pit, sense portar jo la responsabilitat de cap projecte al despatx i embarassada de només 4 mesos, les mestres de l'escola del nostre fill havien decidit visitar l’escola de Summerhill a Anglaterra i em van oferir acompanyar-les.

Després de 3 anys sense separar-me una sola nit del Rai el cor se’m va dividir, perquè visitar Summerhill semblava una utopía, havent llegit sobre l'experiència d’aquesta escola mai se m’havia passat pel cap que pogués anar a visitar-la ni tan sols que fos possible fer-ho.

Em vaig lligar la manta al cap i amb l’absolut recolzament del meu company de vida vaig fer la maleta per passar quatre dies a Londres i un a Summerhill.

Tornar a sentir-me independent i amb 24 hores per a mi cada dia, -i nits sense interrupcions!- després de 3 anys, va ser absolutament terapèutic i feliç, sobretot sabent que a casa regnava la tranquil.litat perquè pare i fill estan en un moment de fusió absoluta i ningú em trobava a faltar, i éssent conscient de que en poc menys de sis mesos tornaré a estar totalment dedicada a la criança d'un altre nadó.

El fet d’estar compartint un viatge tan important per a mi amb una representació de la comunitat educativa de la nostra escola (mestres +  mares i pares), amb el que implica passar tot el dia plegats, compartint temes personals, familiars i pedagògics, sense límit de temps i mentre gaudiem de la pau del turisme londinenc, mereix una menció i reconeixement apart.

El que sobretot vull compartir són les meves primeres impresions i el que m’emporto de la visita a Summerhill abans d'haver-ho pait del tot, però després d'haver passat el primer  shock emocional.

Després de més de tres hores de viatge en cotxe arribàvem a Summerhill, i impacients com a adolescents buscàvem el mític cartell d'entrada:
 

Només entrar ens rep la Zöe Neill Readhead, filla d'Alexander S. Neill, fundador de l'escola al 1921 (podeu fer-vos una idea del que és l'escola a aquest resum de la wikipedia). Seguidament, una alumna ens ensenya i explica l'escola, les diverses aules situades en mòduls diferents repartits pel gran pati, on els alumnes d'entre 7 i 18 anys estan immersos en les seves tasques. També visitem l'àgora o hall, a on es celebren les assemblees, i ens comenten que els alumnes han de decidir si podrem estar presents a la seva assemblea de la tarda. Després ens adreçem al menjador i tornem a sortir al jardí donat que les habitacions han decidit que no podem visitar-les.

 

Tan sols entrar al primer espai, l'emoció es va apoderar de mi, s'olorava un respecte absolut cap els alumnes, El Respecte que molts pares i mares busquem i lloem desde que som pares i mares. Era La Seva Escola, la seva llar.

Després de la visita per les aules ens vam afegir a la xerrada que feia la Zöe pels visitants d'aquell dia, persones d'arreu que no es volien perdre un dels tres dies a l'any que l'escola obre les seves portes. 

En acabar la xerrada algú va demanar-li si podiem dinar a l'escola i ella va contestar "un moment, he de consultar la llei" (la llei que han redactat tant alumnes com professors mitjançant assemblees democràtiques on tots els vots tenen el mateix valor). I seguidament vam anar a compar uns entrepans i vam dinar als jardins de l'escola, compartint l'espai amb els alumnes i professors.

En aquella estona van anar sortint en la nostra conversa els temes més controvertits que caracteritzen Summerhill, com que sigui un internat, o el fet que aquests nens i nenes puguin estar aïllats del mon.

Respecte a l'internament dels alumnes cal saber que Neill pensava "un nen ha de viure la seva pròpia vida - no la vida que els seus pares vulguin que visqui, no una vida decidida per un educador que suposa saber el que és millor pel nen", ell creia que la influència dels pares per positiva o negativa que fos, interferia en la vivència de la llibertat absoluta que volia preservar, per tal de que els infants s'autodereminin ells mateixos sense coaccions ni pors, i que escullin una vida que els faci feliços. L'adult ha d'evitar projectar en els petits les seves mancances i frustracinos per aconseguir aquest objectiu, de manera que Summerhill no podria funcionar de cap altra manera que allunyant les famílies dels nens per posar en pràctica l'aposta de Neill. Adonar-nos de que a Anglaterra la majoria d'escoles son internats, va ser també molt aclaridor per entendre el per què d'aquesta dinàmica.  

Tot i així, avui per avui a Summerhill, son els alumnes els que trien quedar-se interns o no, i sorprenentment TOTS els alumnes a partir de certa edat demanen permís per quedar-s'hi a dormir i a viure-hi. Els més grans poden sortir de l'escola quan vulguin, acostumen a passejar pel poble.

I respecte al suposat aïllament social en el que estan vivint aquests nens jo tinc algo prou clar i aquests dies ho hem estat parlant molt a casa en base diversos temes: "i quina és la suposada "realitat"?", "és "realitat" l'estrés i la pressió a la que estem sotmesos moltes societats actuals?", "estan també aïllats de la realitat les petites societats i tribus que han mantingut el seu propi procés d'evolució?". Nosaltres a casa pensem que no hi ha una realitat única, i de manera conscient triem construir-nos una realitat que ens permeti ser feliços i viure com ho volem fer, donat que ens ha tocat viure en una societat cada cop més allunyada de respondre a les necessitats humanes i de valorar les persones com el que son: éssers únics. 

 

Comença l'assemblea de la tarda i veiem arribar els alumnes que jugàven a futbol, que venien de les aules, del jardí... i al cap d'uns minuts ens avisen de que podem entrar i ens conviden a seure entre ells. S'asseuen amb l'esquena recolzada al llarg les parets que conformen l'àgora i de manera informal, també sobre els graons de l'escala de fusta que puja cap a les habitacions.

Una alumna modera l'assemblea i una altra (o professora, no sabria dir) redacta l'acta i porta l'ordre del dia.

El primer punt que van tractar va ser si els visitants podiem fer o no fotos, i tot i que l'assemblea va decidir que sí, molt pocs ens vam atrevir a interferir en aquella dinàmica enlluernadora i màgica.

He participat en moltes assemblees en el món professional i darrerament en el mon cooperatiu, i mai a la vida he presenciat una reunió tan eficaç, pràctica, cordial i civilitzada com la que vaig viure a Summerhill, molts adults estem a anys llum d'aquesta actitut.  Això va ser una vivència molt intensa, impressionant, brutal. Allò era Summerhill. És molt difícil de definir en paraules la qualitat humana i personal dels infants i adolescents que s'estàn fent adults a Summerhill. 

Allà estava l'essència de la proposta pedagògica de Neill i el que feia que tots els temes controvertits de Summerhill prenguéssin sentit. A diferència dels infants i adolescents que tenim a prop, a aquells nens i nenens no els intimidava ni per un moment la nostra pressència adulta, explicaven i opinaven sobre els temes a acordar de manera directa, concreta, personal i  sempre des del control més absolut de les seves emocions. A les assemblees que jo he participat, molts acostumem a parlar perquè necessitem expressar, més que per resoldre temes i arribar a acords. Allà tot i estar parlant-se d'alguns temes personals, cadascú deia la seva de manera ordenada i concreta, sense absorvir en excés l'atenció de l'assemblea, diguem que no necessiten alimentar els seus egos com nosaltres. De manera que en poquísims minuts s'anava votant i tancant temes un darrera l'altre, mentre alguns alumnes i algun professor miraven una revista, feien mitja o es petonejàven, però alhora participaven activament en les votacions, algo que demostrava els seu interès per l'assemblea i evidenciava que ser-hi o no és voluntari.

L'actitud de molts dels presents (alumnes i professors) també va ser motiu de conversa entre el nostre grup de visitants; algú sentia que no era una actitud addient, que no era respectuosa amb l'orador. Jo penso que ells saben que si ofenen o molesten a algú el tema serà tractat amb respecte i arribaran a un acord, i això els fa sentir absolutament lliures, lliures per poder estar presents de la manera que més els hi vingui de gust, i això pot ser la llavor per tenir un ambient tranquil i cordial, que és la base de la bona marxa de l'assemblea.

En acabar l'assemblea els alumnes van sortir corrents i cridant, tot recordant-nos que son infants, algo que a mi personalment se m'havia oblidat durant aquella estona.

I nosaltres ens vam acomiadar de Summerhill, fent-nos una foto amb la Zöe i demanant-li que ens signés un parell de llibres que alguns portàven de casa.

Cal dir que Summerhill va provocar entre nosaltres tantes reaccions i emocions diferents com persones erem. Entenc que és una experiència tan intensa i provocadora que va aconseguir reumoure'ns a cadascú segons les nostres propies personalitats, la nostra educació i inclús la criança que volem pels nostres fills.

Jo m'emporto el que ja sabia després de llegir el llibre, que per la nostra família és molt important el vincle i la vida en família, perquè estar junts a casa és el que més ens agrada del món i ens estabilitza, i pel que la nostra prioritat és passar el màxim de temps plegats compartint la vida i compartint les vivències de les nostres estones per separat. També crec que cada persona estem preparats (pel nostre passat, sobretot) per tirar endavant amb un tipus de vida -i de criança-, i nosaltres no estem preparats per fer homeschooling, ni internar a una escola, ni portar a una escola convencional el nostre fill. Per tant no podria avui per avui portar el nostre fill a una escola interna com Summerhill, però de la teoria del Neill m'emporto la lluita personal per aconseguir acompanyar des del respecte els processos d'aprenentage del nostre fill, així com les seves voluntats i decisions a la vida.

Alhora m'emporto la qualitat humana que estan adquirint els alumnes de Summerhill, i això és el dolç fruit d'aquesta escola. Aquests nens no necessiten res més per ser feliços que ser el que son -el que l'escola els ha permès descobrir que son-,  l'autoestima i la valoració que tenen d'ells mateixos els fa capaços de tot. Aquesta eina els permetrà enfrontar-se amb qualsevol realitat diferent de la que han viscut durant l'etapa escolar, d'això n'estic segura, és la millor eina per viure i per ser feliços que podrien haver adquirit a una escola.

Una nena li deia a una mestra de la nostra escola quan li va preguntar si li agradava Summerhill: "I LOVE Summerhill!!"

 * el mobiliari d'aquestes darreres fotos l'han fet els alumnes de l'escola.

També podeu llegir la crònica de la visita d'una mestra de la nostra escola a aquesta entrada

tornarem a ser pares! -el primer regal pel nostre nadó-

Avui està sent un dia plujós.. i just quan tornem de l'escola i tanquem el despatx... quan comença la nostra tarda familiar... han picat a la porta per fer-nos entrega d'un munt de sorpreses!

Ha estat la Laura de Kangura, que és un sol, i com ja li he dit té el do de fer feliç a la gent.

Fa alguns mesos vaig donar-li un petit cop de mà d'arquitecta amb el paperam pel seu show room de Kangura a Arenys de Mar i vam acordar que a canvi em regalaria l'abric Cali Calo, i que algun dia proper o llunyà... quan tornés a ser mare... em regalaria un fular elàstic.

Doncs bé, la Laura avui m'ha fet arribar l'sleepy wrap que he triat i a més ens ha fet els primers regals del nostre proper fill/a! i a més... tot ecològic!

-un sleepy wrap orgànic

-una bandolera neobullé

-un sleepy wrap bear

-un pyjama bulle de pinjarra

tots aquests productes i moltíssimes preciositats més les podreu trobar a la seva tenda on-line o al seu show room d'Arenys de Mar. Us convido a visitar el seu blog i la web que us enllaço més amunt, on també trobareu informació sobre els tallers presencials que fa, i molts vídeos de com col.locar-se els portanadons ergonòmics de manera correcta.

Gràcies Laura, és la millor manera que he trobat d'agrair-te la teva gentilesa i la teva amistat. Un petó per tota la teva gran família! tinc moltes ganes de veure-us!

amor desde l'úter - el meu segon embaràs

No reconozco otra patria diferente del amor,
magnífico país construido con la mano diestra de mi pensamiento,
razón suficiente para permanecer en esta vida un poco más
y conocer,
con mis propios ojos, tu rostro sereno que aún no respira.
Adquiere conciencia, razón
sabes que estoy aquí
ahora yo pienso por los dos.
Has de llegar y matarme hija mía, es tu deber,
tu conciencia y la mia son la misma cosa
un ente maravilloso que ni se crea ni se destruye,
sólo se transforma.
Nada de lo que te digan será cierto,
todo lo que te diga será cierto;
nada de lo que me digan será cierto,
todo lo que me digas será cierto.
Seremos la verdad de nuestro amor,
toda certeza será previamente construida por nosotros dos
y nada permitiremos que exista más allá de esta patria
por la que daremos la vida
y la muerte.
Adquiere razón, piensa, mátame lentamente.
En la muerte está mi permanencia.
A través de ti respiro, existo,
pienso;
nos envuelve ese maravilloso país llamado amor
en el que yo soy el rey regente
cuyo poder tu has de asaltar.
Adquiere fuerza, vida mía.

Útero, 7 poemas de amor - Alberto Vázquez
* fotografia presa el 9 d'agost, amb 5 setmanes d'embaràs i una panxa que va començar aparèixer de sobte

adéu TATI

TATI és la paraula que ha fet servir el Rai per demanar pit desde que sap parlar. Primer volia dir "l'altre" (l'altre pit, quan volia cambiar constantment de pit, i després ja es va quedar aquesta paraula per demanar-me pit sempre).

Avui fa un mes que el Rai no pren pit, i l'he deslletat jo.

No pensava fer-ho mai, només si jo estava fatal, i darrerament la nostra lactància era molt agradable. No l'he deslletat ni tan sols de nit, ni tan sols desde que li van sortir les dents i em quedaven sempre marcades (li van diagnosticar frenillo amb més d'un any!), ni tan sols vaig voler fer-ho per poder quedar-me embarassada sense tenir dubtes de que podia dificultar la concepció, ni tampoc les primeres setmanes d'embaràs quan sentia contraccions a l'úter i podia fer que s'interrumpís l'embaràs...

... però ho he fet.

Jo sempre he tingut clar que no volia tenir un segon fill i fer lactància en tàndem, perquè és una tasca molt dura segons el que he vist al meu voltant i no em veia amb cor. Per això he esperat amb paciència el moment més addient per tornar a quedar-me embarassada. 

Jo volia que es produís un deslletament progressiu al llarg de l'embaràs, aprofitant que el Rai només mamava per adormir-se i quan es despertava a la nit, i aprofitant que fa molt de temps (potser un any) que anavem progressivament desvinculant la relació dormir-pit: primer vaig començar per treure-li el mugró abans de que es quedés clapat del tot, però amb molta calma, no pas seguint el mètode Pantley, i més tard, quan ell va estar preparat i va voler va començar a dormir amb la educadora del grup de criança i amb la seva àvia mentre li feien carícies amb un pinzell. 

Les carícies i el pinzell ens han obert un camí interessantíssim. Quan les primeres setmanes d'embaràs tenia contaccions quan mamava, vaig proposar-li algun cop canviar el pit per carícies, i alguna vegada acceptava! Va començar a voler anar a dormir algun cop amb el seu pare, també amb la promesa de carícies -i unes quantes històries explicades ;o)-.

Un dia vaig veure que era probable que el Rai es tornés a engrescar amb el pit quan comencçes a augmentar la producció de llet per l'embaràs, així que d'un dia per l'altre vaig adonar-me de que havia arribat el millor moment per agafar les regnes del procés de deslletament i no arriscar-me a arribar al final de l'embaràs. Vaig pensar que era el millor moment perquè els mugrons em començaven a fer mal quan mamava i cada vegada que em queixava de dolor mentre el Rai prenia pit jo notava com ell es sentia culpable pensant que era ell qui m'estava provocant el dolor. Jo li explicava que tenia els pits sensibles i que ell no estava fent res malament, però tampco volia vincular la sensibilitat dels meus pits amb l'embaràs (perquè ell no se sentís que la causa del seu deslletament era el petit) sinó que quedés clar que em feia mal A MI i que per això m'havia de protegir. Així que aquell mateix dia vam dormir sense pit, amb carícies, i vaig parlar-li de manera molt seriosa sobre que ara ja teniem molts altres recursos per estimar-nos, no com quan era més petit: ell ja sabia parlar, ens podiem abraçar, ens podiem fer petons, i a més a més, havia descobert el liquat de civada -que diu que és molt dolç com la meva llet-; així que vaig fer-li saber que no li donaria més pit perquè em feia mal, però que cada vegada que volgués prendre llet, jo li prepararia un got de "liquat de civada amb petons" i li faria una abraçada infinita. 

I així és que avui fa un mes que no pren pit, i m'emociona veure com s'adorm al meu costat, amb la seva cara a l'alçada de la meva (i no a l'alçada dels meus pits), i que quan té molta son i no pot conciliar-la em demana carícies i s'arrauleix com un gatet al meu costat -inimaginable per mi mai de la vida, que quan sentia que el rai es començava a despertar li enchufava el pit amb una por terrible a que es despertés!-. Encara se'n recorda de tant en tant i em diu "vull TATI", però li recordo que JO he decidit no tornar a donar-li pit, i la cosa rutlla tranquil.la, ha estat realment un deslletament molt plàcid desde que vaig prendre la decisió ferma, i cada dia que passa tinc més clar que s'ha acabat de tot. 

Es continua despertant de nit (oblideu les falses promeses de deslletament nocturn=dormir seguit!), però s'adorm igual de ràpid que abans. Quan comprovo que s'ha adormit, em sento eufòrica i em brollen les llàgrimes me n'adono de tot el que hem viscut, de la meravella de la nostra lactància i com ens ha ajudat en la criança i ens ha facilitat la vida durant aquests 3 anys.

Gràcies Rai pel regal que m'has fet, per regalar-me la seguretat de que amb el meu cos he pogut alimentar, calmar, acompanyar jo sola a un nadó i a un nen, perquè com deia una mama GEMMA en una xerrada feminista fa alguns anys, quan explicava com va aconseguir donar el seu propi pit a la seva filla adoptada: "el amor que sentía se convería en gotas de leche, el amor fluía por mis pechos".