21 de novembre 2009

xumet-plaer de nens... censura de grans

Resum d'un article de la revista num 31 de viure en família.
La succió o el "chupeteo", igual que el control d'esfínters, roman instintivament com a necessitat vital durant un temps perllongat. Aquest període es bastant més llarg del que els adults tenim ganes d'esperar. Ens molesta i desitgem que s'acabi, igual que volem que no hi hagi necessitat d'usar bolquers. La succió és un reflex instintiu de supervivència present en tots els mamífers, permetent-los l'obtenció dels aliments, és a dir que evolutivament va generar plaer. Fins i tot hi ha qui no es xucla el polze sinó un altre dit o, fins i tot, els dits dels peus ( de vegades, al mateix temps, podem observar que els nens es pessiguen el lòbul de l'orella o qualsevol altra part del cos d'una altra persona o, fins i tot, una maneta o element extern del que es fan acompanyar per així resoldre la innegable necessitat de succió).
A mesura que deixa el pit matern, cerca autònomament plaer. Per a procurar-lo no necessita ningú, se adolla ell solet... si el deixem en pau! És probable que el procés de la lactància en els nostres avantpassats fos un procés més perllongat, entre tres i cinc anys. En la nostra cultura -en aquests dies-, segurament que això ens semblarà exagerat, tenint en compte que els nostres nens de cinc anys ja escriuen i comencen les seves primeres lectures. No obstant aisò... segueixen succionant!, això significa que per més que madurin en altrea àrees, el dessig de succió segueix pressent.
La fi és purament primària: el plaer que aquest acte ofereix al nen. La succió sol ajudar a prendre el son i, fins i tot, es diu que produeix una reacció similar a la naturalesa de l'orgasme. A més, amb freqüència, es combina amb el fragment de determinades parts del cos, com el pit o els genitals.
El 80% dels bebès que es xucla el dit sol començar cap als tres mesos, i sol abandonar-ho cap als quatre anys. L'ideal seria que finalitzessin amb aquest hàbit sobre els cinc anys.
Si ho reprimim, i ens tornem insistents amb el nen, podem ocasionar-li una insatisfacció que pot ser perjudicial, doncs com veiem, aquest acte satisfà una necessitat que només troba d'aquesta forma.
Val la pena que arribats a aquest punt reflexionem per què ens molesta tant als adults quan els nens xuclen el xumet o el seu propi dit, amenaçant-los constantment amb: no et possis el dit a la boca!; deixa el xumet!; ja ets gran per a això! No obstant això, aquest és un plaer personal del qual l'altre en queda exclòs.
Desde la nostra autoritat (o autoritarisme) és possible retirar el xumet -igual que els bolquers-, però això no allibera el nen de la seva necessitat inconclusa de succionar. Si cada etapa es viu plenament, s'acaba plenament, i s'evoluciona cap a altres interessos, en cas contrari aquestes necessitats no satisfetes es desplaçen i després no comprenem a quines falles corresponen. Per exemple: el fumar, l'addició al menjar, l'addició al treball, a algunes relacions afectives... Amb això intentem reparar aquestes necessitats que no varen ser cobertes en el seu moment. Es tracta simplement de deixar que el nen xucli tranquil, perquè només és un nen.
En aquest sentit, tots hem vist alguna vegada la reacció desmesurada de la gent pel carrer quan veuen un nen de tres anys amb xumet. Per això ens adherim a la sensació que "alguna cosa va malament". Hauriem de reflexionar de l'important que és que el nen pugui gestionar per si mateix procurar-se el plaer pels seus propis mitjans. Tal vegada això ens remeti als nostres ploblemes pendents pel que fa a la nostra capacitat per al plaer i la sexualitat.

9 comentaris:

  1. L'Èric, un dia, de sobte, es va deixar d'interessar pel xumet, cosa que va fer més complicada la posada al llit i que es dormís.

    És clar que encara pren pit de tant en tant. Potser quan deixi el pit, tornarà al xumet...

    ResponElimina
  2. Ah si, el Rai també. Suposo que els nens de pit que agafen el xumet (en general no volen xumet) acaben deixant-lo quan tenen consciència de la diferència entre aquest i el pit.
    Si es desteta sol no tornarà a agafar el xumet, si es desteta per desició de l'Estela, pot ser (acabo de conèixer un cas).

    ResponElimina
  3. Jo tinc tres fills, i al primer no li vaig donar xumet, però després d'un temps vaig adonar-me que jo mateixa m'havia convertit en el seu xumet. Quan va nèixer la nena vaig voler donar-li el xumet des del primer dia de vida, i em van dir que era massa petita, i que m'esperés uns dies, però ja no va haber-hi forma de que l'agafés, li donaven arcades i tot, i amb l'ultim nen que vaig tindre em va passar el mateix, que no el va voler mai, i cap dels tres no ha fet la pipa, això si, els hi he donat el pit com a mínim un any.

    ResponElimina
  4. Només volia felicitar-te per la pàgina tan complerta que tens. L'he trobat perquè estic estudiant el cicle de FP d'educació Infantil, i cercant iformació per fer les activitats, m'he quedat al·lucinada de veure el teu blog.
    Encantada de saludar-te,
    Núria.

    ResponElimina
  5. Hola Núria, m'alegro que l'hagis trobat i que t'agradi! felicitats també a tu per la teva maternitat tan experimentada, seran molt ben vinguts els teus comentaris segons les teves experiències!
    Et volia comentar respecte que el teu fill "et feia servir de xumet", que és justament al revés!! és el xumet el que fa de pit! el que passa és que a la societat en que vivim, tendim a inventar coses que ens facilitin la vida o ens alliberin de càrregues, i per això existeix el xumet.
    Jo vaig oferir el xumet al meu fill a pocs dies de néixer per donar descansos als meus mugrons amb clivelles, tot i que sabia que podia interferir amb la lactància materna, etc. La majoria de nens de pit no accepten els xumets, però el meu fill no va tenir cap problema, fins que va anar diferenciant el pit i el xumet (cap als 5 mesos, crec recordar), llavors no va voler tornar a agafar el xumet mai més, i ara, amb 15 mesos he d'esperar a que deixi anar ell sol et mugró quan s'adorm (abans li feia el canvi! jajaja!)
    Amb tot el que he llegit desde que sóc mare, et dic que si nasqués ara, no tornaria a oferir-li un xumet; penso que és un engany, un mal substitut del pit de la mare.

    ResponElimina
  6. Com que les entrades d'aquest blog es publiquen automàticament al meu facebook, i hi ha qui les comenta, vaig a copiar un comentari d'un amic que em sembla interessant compartir:
    "Mònica, en general estic d'acord en no imposar aquesta mena de coses als fills ja que per ells mateixos arriba un dia que ho deixen estar, però hi ha un altre vessant en tot això que no s'hauria de menysprear: massa xumet deforma la boca. No ho dic jo, tinc una amiga odontòloga pediatra que et podria mostrar uns quants exemples de nens que han acabat necessitant anar al logopeda per corregir defectes de parla, o amb paladar deformat i dents totalment mal colocades que han necessitat una quants anys d'ortodòncia, tot per allargar massa el tema xumet.
    Què fem doncs?"

    jo li he contestat:

    "xavi, com en tot, hi ha corrents diferents. També hi ha odontòlegs que contradiuen això... el darrer que he sentit és que l'únic que pot deformar les dents és el dit gros, ni cap dels altres dits ni cap xumet (que avui en dia són anatòmics i fisiològics).
    També he sentit logopedes que consideren que la majoria de problemes en la parla venen d'oferir el menjar massa triturat, per això recomanen oferir des del primer dia, el menjar tan sols axafat amb la forquilla o ratllat. Diria que la teva amiga pediatra ha fet una interpretació personal de la causa d'aquestes deformacions, però no és més que una interpretació personal, potser el motiu real no sigui aquest.
    De fet, podria dir-te uns quants adults que hem portat ortodòncia sense haver fet servir mai xumet!!"

    ResponElimina
  7. hola totes! primer de tot felicitar a la Mònica per aquest blog tant interessant i que ens serveix moltissim per a totes aquelles mares primerenques! és una sort haver-lo trobat! després simplement comentar-te que després de llegir l'article sobre l'ús del xumet i/o xupar-se el dit, m ha vingut al cap l'imatge de tres nens ( i nenes) que he tingut a la classe( sóc mestra d'infantil) i que tenien el paladar deformat per xupar-se el dit ( el gros, si), un d'ells tenia el paladar deformat i quan tancava la boca li hauries pogut posar el xumet igualment per la forma que havien adquirit les dents fent la forma d'un forat, bé curiós si més no. No cal dir la dificultat que tenia aquest nen per a pronunciar la majoria de sons. Així doncs, estic d'acord amb tot el que dius que és una necessitat vital de l'infant que l'adult ha de respectar, però quan ens trobem amb un cas d'aquests que tant el dit com el xumet deformen la boca... què fem?!si és pel cas del xumet l¡adult li pot retirar, però el dit... sempre el tenen allà.

    ResponElimina
  8. Hola mare anònima,
    benvinguda tu també! i m'encanta saber que el meu blog no només és un recull d'informació (com pretenia al principi) sinó que ens fa reflexionar sobre alguns temes!
    Em vé al cap que potser aquest nen va fer servir massa temps el xumet, amb massa temps vull dir que si notem que els nostres fills es refugien en un xumet, o en un dit, o en un osset de pelutx, pot ser una senyal de que alguna cosa va malament, que estan substituint quelcom (potser se senten sols, potser a aquest nene se li havia tret el xumet abans d'hora i tenia un estrés patològic...) aquests casos extrems penso que son els pares els que han d'anar avaluant-los.
    D'altra banda, trobo molt menys problemàtic el problema bucal d'aquest nen que tot el que emocionalment podria haver-li comportat que li prohibíssin constantment.
    Tot i així, un cas concret no pot fer que tots els pares del món pensin que fer la pipa deforma la boca i evitin que els seus fills ho facin; perquè, pensem una cosa: els nostres antics avantpassats no tenien xumets i no és pas notícia que les mandíbules que s'han trobat al llarg dels temps tinguin malformacions i que no es poguéssin comunicar parlant!

    ResponElimina
  9. Vaig ser mare el passat gener. El primer mes no vaig voler oferir el xumet a la meva filla per tal que no interferís amb la lactància. Després he intentat donar-li alguna vegada perquè li costa molt adormir-se sola però no el vol. Algun dia ha fet arcades i tot. Ara ja no ho provo i s'adorm amb el pit.

    ResponElimina