04 de juliol 2013

ritual de pas


Ha passat un any des del meu segon part.
Aquell trànsit ha format part del meu present durant aquest 12 mesos, i a partir de que la Sol ja té 1 any, és com si li donés certa autonomia existencial i sento haver traspassat el post-part i primer puerperi i sentir que el present és que tinc una filla d'un any i no tant que fa poc que he donat a llum.

Per això he celebrat un ritual de pas que alhora va ser una celebració de record del nostre part i un homenatge a la seva placenta, en la que vaig posar tota la meva confiança quan en la gestació perllongada de la Sol, sobretot quan vam passar de les 42 setmanes.

Vaig descongelar-la, i vaig iniciar un viatge molt i molt profund amb ella...
el més impactant va ser el sorprenent "olor al dia del part" que em va regalar...
en cert moment vaig plantejar-me que després de "jugar" amb ella durant tot un vespre (tocant-la, olorant-la, imprimint-la, investigant...) la tornaria a congelar, per així poder gaudir de l'olor dolç del meu part sempre que volgués, descongelant-la de nou. Però de seguida vaig sentir que calia tancar una petita etapa, així que després d'aquell vespre màgic, mentre la casa dormia, vaig separar-ne un trosset i vaig procedir a assecar la resta, col.locant-la en forma arrodonida i amb el cordó umbilical per sobre, en forma d'espiral. Juntament amb el sac amniòtic, que era suaaaaaaaaaau com la seda :)

Amb el trosset he fet fer isopatía en una farmàcia, un tub a la 30CH.
Després he estat fent una ceràmica per guardar-la a dins, un cop seca. La forma de la ceràmica s'ha anat definint a mida que manipulava el fang, sense tenir una idea pròpia de com seria. Al final la he decorat amb el mandala que el Joan em va disenyar i dibuixar a la panxa poc abans del naixement :)

PROCÉS D'ASSECAT (gràcies G.B)

"Descongelarla, colarla en un colador (de pasta, por ejemplo) hasta que haya sacado todo el agua y líquido. Luego la secas con un paño de algodón y la pones en la reja del horno (debajo le pones papel de horno) a 50º durante 48 horas. De esta manera se carboniza."

"En diferente culturas asiáticas entierran la placenta en una esquina especial del jardín de la casa, o debajo de un árbol o bajo el suelo de la casa...la entierran cruda y si ya hay un árbol arriba hay que enterrarla a 50 cm más abajo de las raíces y, si la entierras para luego plantar un árbol es recomendable ponerla acerca de 1,5 metros debajo de la tierra. Todo ello para no "quemar" el árbol.
En Corea había una tradición que me gusta mucho, ya que se devuelve la placenta a las aguas (que es de donde viene, ya que -junto al bebé- se crió y vivió en las aguas, elemento maternal por excelencia y del origen de la vida): la placenta se deposita en un recipiente de barro sigilado y se pone luego en un río para que se lo lleve la corriente..."



  






21 de gener 2013

LA MAMATECA o como canalitzar la energia creativa en pleno puerperio, y sin morir en el intento :)


Mi segundo puerperio, a diferencia del primero, se está caracterizando por sentirme atravesada ya desde el parto por una energía absolutamente expansiva. Mi vida después de nacer Rai era absolutamente interior, buceé muchísimo dentro de mi, y descubrí muchas cosas que necesité compartir a través de este blog, porque eran demasiado grandes para quedármelas sólo para mi.
Después de nacer Sol me he sentido bañada en una energía muy creativa, desde la que he necesitado crear y crear, sin ser capaz de pararla. Mi mente racional me recordaba que quizá el momento de recogimiento era necesario en el puerperio y que debía dejar el mundo ahí fuera y vivir de nuevo en los tiempos de la díada con mi bebé. Pero he experimentado cómo la energía femenina, la energía creativa, es imparable cuando una acaba de ser madre; no hay nada ni nadie que pueda pararla, necesita salir y fluir.

En el mes de agosto tuve un sueño a media tarde, un sueño consciente, casi una iluminación, me levanté para compartir con Joan una idea que fué la semilla de la plataforma maternal que nació hace unas semanas.
Dejé pasar un tiempo para ver si se trataba sólo de una emoción pasajera o bien tenía realmente ganas de iniciar un proyecto así, ya que sentía que quizá no era un buen momento para llevarlo a cabo, pero por otro lado quizá no iba a haber un momento mejor.

Durante algunos meses me expandí reorganizando el grupGEMMA (el que abrió la puerta al reencuentro con mi esencia durante el puerperio y primeros años de Rai) para que volviese a ser un lugar de encuentro como el que me acogió a mi cuatro años atrás, y como el que reactivamos junto a otras mamás dos años atrás en un centro cívico nuevo.
También me entregué a la dinámica del proyecto educativo de la escuela de Rai, el curso pasado había formado parte de dos comisiones y este curso me quise añadir a otra comisión. Sentía que tenía mucho por hacer y por ofrecer.
Pero aún así la idea no se marchaba de mi cabeza. Y a pesar de que el día a día en nuestra família era inteso, ya que este curso Rai viene a casa a mediodía para así reducir sus horas en la escuela y pasar más horas juntos y en família, y que eso pauta muchísimo mis horarios diarios, no pude evitar ocupar los minutillos que tenía libres para ir dando forma a mi idea.

Durante mis cuatro años de maternidad he ido acompañándome de una red de madres que ha ido creciendo, todas son alucinantes, y algunas de ellas se salen. Por otro lado, algunas embarazadas y recientes mamás escriben a mi correo personal para pedirme orientación y asesoramiento, así que sentí que podría organizar esta red de madres de mi entorno, y que podía utilizar mis recursos para difundirla y hacerla llegar a quien la necesitase, así que esta vez, me planteaba iniciar una actividad lucrativa, que pudiese aportarme una compensación por el tiempo que le dedicase.
El siguiente paso fué pensar la manera. Quería que fuese un espacio donde adultos y infantes tuviesen su propio espacio, sin hipotecar ninguno de los dos. Tampoco imaginaba que se tratase de un negocio, de una empresa sujeta al sistema laboral y donde tuviese que arriesgar económicamente e hipotecar mi crianza.

Y de aquí a LA MAMATECA hay sólo un momento de conexión, de comprender que los recursos siempre están ahí si estás atenta para verlos.
Muchas de las sabias mamás de mi red ofrecían ya o podían ofrecer muchísimo conocimiento a otras mamás, así que la temática de la plataforma sería sobre la maternidad, la feminidad, la crianza y la educación. Propuse a todas ellas que pensasen en charlas o talleres que podían ofrecer para otras madres, según sus conocimientos y formaciones y las animé a iniciar esta labor si todavía no lo habían hecho.
Luego faltó pensar el un lugar donde albergar las actividades, y pensé en varios, nunca descarté ninguno, pensé que cada actividad tendría un lugar ideal donde desarrollarse. Pero había un lugar especial para mi; un lugar que hace cuatro años que encontramos y al que dimos vida para que pudiese ser el segundo hogar de nuestros bebés: el CirCdePuCes. La escuelita sigue en marcha, y sabía que era un lugar desocupado por las tardes. Mi conciencia ecológica me dijo siempre que el local de la escuelita debía aprovecharse a todas horas, además para que el proyecto pudiese sostenerse económicamente de manera más tranquila, así que propuse a las educadoras y luego a las famílias la idea de LA MAMATECA.

A menduo me ha costado fluir entre las mil cosas que me ocupan, me he desesperado trabajando con interrupciones cada diez minutos cuando se despierta Sol y necesita mi pecho para volver a dormir. Me ha costado hacer malabarismos entre cocinar para el mediodía, imprimir unos flyers y jugar a trenes con Rai. He tenido que desechar mi pauta de perfección, y con ello aprender a ser orgánica y construir desde y para el Ahora, sin ideales sobre a dónde llegar. Así diseñé la web, así me comunicaba con mis hermanas, en el minuto presente, sin posibilidad de quedar para tomar un café dentro de unas semanas y hablar del tema, por mail y ahora, o sinó cuando podía, a veces se me acumulaban correos para contestar.... Todo se tenía que resolver en el presente, y ser muy prácticas.
A menudo me he planteado si me equivocaba eligiendo este momento para inicar ésta actividad, si estaba hipotencando mi puerperio, y mi presencia para con Sol, y si quizá esta iniciativa necesitaba madurar más. Pero no había posiblidad de parar. La creatividad femenina es irrefrenable y lo mejor que podía hacer era darle alguna forma, la que fuese, y con el tiempo ya iría creciendo y haciéndose fuerte, si era necesaria y útil como yo así lo creía.

Así que, hace unas semanas nació la plataforma virtual LA MAMATECA, con el deseo de que sea útil. Mi labor es gestionarla y conciliarla con el cuidado de mis hijos y de mi hogar, y preservar el primer tiempo de crianza de Sol, así que ella me acompaña a las charlas que La mamateca ya ha ofrecido y lo seguirá haciendo, porque creo que una conciliación real es posible, sólo que hay que trabajos más adecuados que otros durante la crianza. Además Sol podrá vibrar con las energías femeninas que emanan en una tribu de madres, que se acompañan duante la maternidad, como probablemente hicieron mis abuelas.
Gracias a todas las que me habeis apoyado en este proyecto, y disculpas a mis hijos y a Joan por el tiempo que les he robado. Nos vemos allí!


12 d’octubre 2012

nou cicle del grupGEMMA

El 2004 quatre mares (Cecilia Ruiz, Rosa Sorribas, Helena Ferro i Xesca Vargas) van decidir donar vida a un grup de maternitat i així van cobrir de manera autònoma la necessitat d’un espai de trobada, consulta i acompanyament... D’aquestes mares, només la Cecilia va continuar a càrrec de l'organització, coordinació i responsabilitat del grup.
Des de llavors, el Grup Gemma, a més d’oferir trobades setmanals, ha participat en algunes accions polítiques i socials i ha demostrat la gran força d’aquesta xarxa de dones.
El 2009 el grup continua sense la figura de la Cecilia Ruiz, de manera que totes hi cooperem i ens en responsabilitzem en la mesura que volem i sense ser-ne directament responsables, i demostrem així la gran capacitat que tenim com a dones i com a mares quan actuem juntes. Algunes de nosaltres som representants per desenvolupar l’activitat de manera organitzada, però totes tenim els mateixos drets i deures.
Som un grup obert, gratuït i lliure interessat a compartir qualsevol aspecte de l’embaràs, part, puerperi i criança, des del respecte absolut pels processos naturals i pels propis processos de cada ésser. Defensem, per tant l’embaràs conscient, el part natural, la lactància materna perllongada, el llit familiar, els fulards i motxilles per portar els nens...
El grup GEMMA (grup d'embaràs i maternitat: http://www.grupgemma.com/
es reactiva de la mà d'AureaSocial (espai obert, salut, educació, autogestió: http://www.aureasocial.org/
 a partir del propers dimarts dia 16 d'octubre reprenem les trobades setmanals en l'històric horari del grup:

ELS DIMARTS D'11 A 13h
A: AUREA SOCIAL -espai obert, salut, educació, autogestió-
C/ Sardenya 263 (entre València i Diagonal)
L2 L5 Sagrada Família
busos: 19, 33, 34,43, 50, 51

Totes les que volgueu col.laborar amb GEMMA en aquest nou viatge de col.lectiu podeu fer-ho, fent-nos arribar:

-MANTETES pel terra (tot i que el terra és de parquet)
-COIXINS
-JOGUINES que no siguin musicals ni de plàstic
-LLIBRES O PUBLICACIONS sobre embaràs, maternitat o criança
poseu-vos en contacte amb: mamesgemma@gmail.com

pd: feu-ne difussió entre els entorns que penseu que puguin tenir interès en retrobar-nos.

ens veiem allà!!

13 de maig 2012

El naixement de la Sol


El meu part lent, fàcil, tranquil, a les fosques, calentó, recolzat, respectat, conscient, salvatge, sobrehumà i reveladOr.

Vull escriure la crònica del nostre part avui mateix, a cinc dies del part, perquè recordo cada detall, i diuen que el record s’esvaeix molt ràpid. Vull escriure-la abans de veure el vídeo i abans de llegir el partograma de les llevadores, per plasmar només el meu record, que pot ser que difereixi de la realitat en alguna cosa.

Durant l’embaràs del Rai quatre anys enrere vaig saber que volia tenir la possibilitat de parir en postura vertical, donat que és la postura fisiològia més addient i amb més beneficis. Per això era necessari parir sense anestèsia epidural i estava disposada a fer-ho, vaig triar un hospital amb protocol de part natural.
Vaig fer un llarg treball de part a casa juntament amb el Joan, el meu company de vida (28 hores) i finalment vam anar a l’hospital (10 hores més). Durant el treball de part a casa vam viure incertesa, sobre quan era el moment de marxar cap a l’hospital, donat que haviem d’agafar un taxi, etc… tampoc no sabiem gaire què fer, jo passava l’estona intentar “fer coses” com tothom m’havia recomenat, però tantes hores se’m van fer interminables i em vaig cansar molt. A l’hospital respectaven la meva decisió sobre com volia parir però l’acompanyament emocional en un moment de tanta vulnerabilitat va ser molt pobre, els tactes em feien mal, em feien mal les corretges del monitoratge, la via intravenosa, em van fer la maniobra de Hàmilton molt dolorosa, tenia fred amb l'aire condicionat, em molestava la llum i a més em pronosticàven un part llarguíssim i jo ja feia dies que no dormia i estava cansadíssima mentalment… i finalment vaig demanar epidural per poder descansar abans de l’expulsiu, cosa que no va poder ser perquè ja no podia optar al protocol de part natural. El resultat va ser un part vaginal exitós, sense cap ferida perineal, però vaig haver de barallar-me amb una postura en litotomia que no volia i que vaig evidenciar que era absurda tant per mi com pel Rai.

Embarassada de la Sol ja sabia que volia un part a casa. Havia fet ja un llarg camí al voltant del part natural (que ja no només en vertical), sobre les necessitats i condicions perquè els mamífers poguem parir de manera natural: privacitat, calidesa, supor emocional… de manera que vam contactar amb una llevadora per tal que ens acompanyés en el camí de l’embaràs i ens atengués el part a casa nostra.
La Inma Marcos i la Roser García han estat acompanyant-nos tot l’embaràs, sempre disponibles per trobar-nos, compartir inquietuts i fer-me controls d’embaràs.
El meu embaràs ha estat molt feliç, excepte un parell d’episodis de lumbàlgia i un contagi de la gripA+sinusitis. També em preocupava tenir contraccions desde el quart més, però eren emocionals, conseqüència de la meva connexió amb el meu úter, de la meva hipersensibilitat uterina –com deia la Inma Marcos-. El final de l’embaràs ha estat pletòric, em trovaba perfectament, tant que em feia llàstima haver de canviar de cicle tan aviat, i amb certa por de que la Sol fos una nena "alta demanda" com ho va ser el Rai. 
Vam decidir mantenir en la privadesa la nostra decisió familiar de fer un part a casa, donat que jo no tenia ganes de destinar energia a argumentar-me i justificar-me.

La Sol va decidir néixer a les 42 setmanes i 2 dies. Molt afortunadament les llevadores que haviem triat coneixen a la perfecció el tema de les gestacions perllongades i amb un seguiment proper del meu embaràs ens van esperar tot el temps que va ser necessari. Jo ho vaig portar força bé, no em sentia inquieta ni pressionada per ningú, només em va costar passar la “barrera psicològica” de les 42 setmanes el dia que les complia. Aquell dia tenia la sensació d'estar absolutament "fora de tot el sistema" : paria a casa i a sobre havent passat dues setmanes de contes! a l’hospital ja m’haurien induït… i probablement acabat en cessària com la majoria d'induccions, però “i si algo no anava bé? I si la placenta tenia algun problema?”) però va ser passar el dia D i ja no sentia cap por, les llevadores m’asseguraven que la Sol estava bé, tenia molt de líquid encara i tot era correcte.
I jo no tenia cap símptoma pre-part, cap ni un, només algunes contraccions indolores com durant tot l’embaràs.
Dijous 27 d’abril a les 4am em desperta de sobte un dolor molt fort que dubto si és un dolor de budells o una contracció. A aquesta la segueixen d’altres cada 10 min. Em quedo desperta al llit durant 1 hora i veient que la dinàmica no s’atura sé que estic de part. No sé si avisar al Joan i/o a les llevadores, donat que elles m’havien dit que el meu part seria molt ràpid pel tò relaxat del meu úter… decideixo no dir res, esperar. Em llevo per recollir jo mateixa la casa (fregar el bany inclòs! ;o)) i una hora més tard vaig trobar que era més sensat intentant dormir per estar descansada més tard, donat el record de cansanci brutal que encara tinc del part del Rai. Puc dir que en general era la meva prioritat, durant tot el part intentava dormir, dormir, dormir… sense gaire èxit, però segur que vaig evitar cansar-me físicament, al menys.
No vaig aconseguir dormir. A les 8am quan el Rai i el Joan es desperten els hi dic “sabeu una cosa? Avui o aquesta nit neixerà la Sol!” s’alegren molt i els hi explico que fa hores que tinc contraccions fortes. El Rai marxa a l’escola i jo decideixo trucar a les llevadores. Quan surto a la sala i veig la llum del sol les contraccions se m’aturen. La llevadora em diu que de dia molts parts s’aturen, de manera que em vaig passar TOT el dia al llit, intentant dormir per estar descansada a la nit. De tant en tant tenia una contracció forta que m’impedia dormir.
A la tarda vaig anar acompanyada d’una amiga a una sessió d’acupuntura que tenia programada des de feia dies.
A les 20h després de sopar d’hora decideixo anar al llit per intentar descansar de nou, i allà començen a dinamitzar-se les contraccions, cada 15-10 min. Em resultava impossible dormir, però suposo que anava descansant. Em posava al reproductor música relaxant d'Stephen Halpern i practicava algunes tècniques d’autohipnosi pel part que havia après amb el Joan. No tenia gens de por, però sabia que estava de part i això impedia que pogués dormir.
La Inma va trucar a les 21h per saber com anava, jo encara no l’havia avisat perquè volia saber del cert que no s’aturava la dinàmica. Vam quedar que quan les contraccions fóssin més properes les tornariem a trucar.
Es van fer les 3h de la matinada, i tot i que les contraccions eren més intenses no s’acostaven en el temps. Jo havia estat al llit tota l’estona. Durant les primeres contraccions havia pogut practicar la tècnica d’hipnonaixement “respiració lenta”. Tot i que em costava, aconseguia reconèixer el dolor evitant identificar-me amb ell, l’acompanyava i l’acceptava mentalment, posant la meva atenció i la meva voluntat en no tensar-me i en relaxar absolutament el meu cos durant la contracció.
A partir de les 3h el dolor em superava una mica, el cos se m’encrespava i notava que se’m feia molt difícil practicar la “respiració lenta”, així que vaig decidir llevar-me i agenollar-me abraçada a la pilota de dilatació, tant entre contraccions com durant elles, visualitzant el meu cèrvix obrint-se, com una flor.
Vaig demanar al Joan que anés preparant la sala: enretirant la taula, traient la catifa, protegint el sofà... ell també s’ocupava de presionar-me el sacre mentre tenia una contracció i m’alleujava molt.


El dolor em superava una mica i vaig provar de vocalitzar per tal que la tensió s’alliberés per la veu en contes de tensar el cos i la cara, feia “humming” profunds semblant als OM que es practiquen a ioga, i respirava sovint durant la contracció.
Anaven passant les hores. El Rai dormia a la seva habitació. Les contraccions continuaven sent cada 10 min però la intensitat cada vegada era més gran i les meves vocalitzacions cada vegada més altes. Em descoloca una mica veure que el dolor em tensa, em centro durant la contracció en no aturar la meva respiració però haig de respirar molt sovint perquè no puc allargar les inhalacions. També practico molt les visualitzacions que he après al curs d’hipnonaixement. Les postures que em van millor son: a quatre grapes recolzada a la pilota, asseguda o en “granota” i recolzada a la pilota de dilatació i també asseguda sobre de la pilota i penjada del fular per sota les aixelles.
A les 6h es desperta el Rai. El Joan se l’emporta al llit gran i intenta que torni a dormir-se, i es fan les 8h del matí mentre jo m’he estirat al sofà i dormitejo entre contraccions mentre ells son al llit gran. Quan surten de l’habitació truquem a les llevadores perquè vinguin, a mi em fa por que la llum del dia torni a aturar el procés i em sap greu fer-les venir per res, però sento que vull que hi siguin. Deixem les persianes tancades fins a baix perquè el sol no trenqui la dinàmica.
Jo estic molt concentrada en el meu cos, parlo entre contraccions però no faig res d’activitat, tan sols m’aixeco per anar al lavabo. He anat intentant menjar de tant en tant perquè sento gana però no aconsegueixo empassar res, sento un cert malestar a l’estòmac. Encenc el cremador amb oli de lavanda i la nostra espelma esfèrica abans de que arribin les llevadores a casa.
Entre contraccions parlo amb el Rai i li explico que crido perquè em fa mal, però que estic bé, ell ho entèn perfectament i em fa carícies amb una naturalitat sorprenent.
Quan arriben les llevadores jo estic en una contracció, sense dir res em posen el doopler a la panxa i quan passa em diuen que la Sol està molt bé i contenta.
La Roser s’asseu a terra i jo parlo amb ella de tant en tant. Li demano si el fet que les contraccions no siguin més seguides vol dir que encara estic molt poc dilatada; ella em diu que estic en fase latent, que quan arribi a la fase activa tot s’accelerarà (a partir de 5 cm de dilatació). Això em decep una mica, però no hi penso gaire. No demano que verifiquin la meva dilatació per evitar frustracions.
Les llevadores es posen a la cuina, preparen infusions. El Rai es queda al despatx fent manualitats després d’explicar-li les normes a la sala “no encentre el llum, fer silenci, no parlar si la mare no parla”, també se m’acudeix encomanar-li una tasca personalitzada perquè se senti útil: portar-me aigua quan la demani, però en general està força ocupat i no cal.
La Inma demana al Joan que em pregunti si m’estimo més estar sola o acompanyada, jo li dic que m’és igual, que el fet que les llevadores siguin a casa em dona molta força i em sento recolzadíssima. Així que elles es posen a treballar al despatx i de tant en tant venen a acompanyar-me i a escoltar el batec de la Sol. Es queden a terra, assegudes, absolutament presents, però sense modificar en res l’ambient. Com que jo estic tan conscient em ve de gust anar parlant amb elles de tant en tant, però elles mai em destorben. Els hi comento que està sent un part llarg, elles em parlen d’altres parts, dels seus, i jo els hi explico el part del Rai i els comparo sense poder evitar-ho... està sent un part llarg, finalment.
El dolor de les contraccions cada vegada és més potent, de manera que acabo vocalitzant cada vegada més fort i amb la gola; sento que la Roser li diu a la Inma que “ja crido” i sembla que això vol dir que la dilatació està més avançada (tot i que les contraccions continuent estant molt distants).
En aquell moment sóc conscient i comparteixo amb les llevadores que les contraccions cada vegada les accepto millor, són en certa mesura més alliberadores. Les primeres em feien patir en certa mesura, quan vaig deixar de poder “controlar-les”, com si no sabés què fer, com acompanyar-les, com si em desbordéssin una mica; aquestes en canvi són com si ja sabés què ha de passar, gemego i respiro, i… s’acaben.
La Roser em porta una infusió de canyella i llimona, diu que donarà més força a l’úter. Jo li demano si també vol dir que les contraccions faran més mal, no m’imagino que puguin fer més mal! ella em somriu.
En un moment assegudes al sofà, la Inma em confessa que si em vé de gust podria produir més oxitocina per potenciar la dinàmica i que podria fer-ho en intimitat amb el Joan, em sogereix que ens fem un "bon" petó.
Després d’un petó infinitament tendre i màgic al nostre llit m’agafa una contracció fortíssima i ens abraçem molt fort en una abraçada eterna. La Roser diu al Joan que podriem anar omplint la piscina i jo li contesto que la Inma m’ha dit fa estona que millor esperar a que estigui ben avançada la dinàmica perquè no s’aturi; ella em diu que poden omplir-la i tapar-la perquè no es refredi.
Les llevadores devien saber que estava molt avançada i en canvi a mi ni em passa pel cap. Tampoc m’ho plantejo, pero si m’haguéssin preguntat hauria dit que encara estava igual, tot i sentir més fortes les contraccions.
El Joan marxa del llit per preparar la piscina i jo em quedo sola. Penso que jo sola també puc produir oxitocina si m’acaricio els pits i així ho faig, veient que el petó ha estat molt efectiu.
Desde l’inici del treball de part he tingut una mica de malestar a l’estómac, alguna vegada m’ha vingut al cap provocar-me el vòmit per si havia d’estar millor després, però no ho he fet. Ara em plantejo si fer-ho perquè em trobo pitjor. Llavors m’aixeco del llit i m’agafa una contracció, la Roser venia a prendre el batec de la Sol però m’ofereix abraçar-la per atravessar la contracció. Quan s’acaba he de sortir corrents per vomitar. Mentre soc al lavabo vomitant (no gaire però em deixa com nova) el Rai em vé a veure, em pregunta si estic bé i torna a marxar. La Roser també m’ofereix ajuda.
Quan torno al llit el Rai vé amb mi. Està molt content, diu que vol quedar-se amb mi i s’estira al llit, fent jocs amb els seus peus i xerrant molt. El Joan munta la càmara al tripode i no em molesta gens saber que em graven -durant la resta del treball de part m’hagués molestat-. La Roser pren el batec de la Sol i diu de nou que està contenta.
A mi em sorpren ser tan conscient de tot, desde que les contraccions fan que cridi força no practico relaxació entre elles, però com que no són gaire properes puc descansar força i em sento molt recuperada, visc les contraccions amb acceptació, són alliberadores, tan sols penso en no tensar la meva cara i en canvi alliberar la tensió a través de la meva veu. Per això entre contraccions parlo amb qui tinc a prop, fins i tot comento amb la Roser que la Cristina Silvente -una bona amiga- tenía raó, que les dones racionals no marxem al “planeta parto”, que tenim en canvi parts terrenals. No sé si això també implica que estem menys endorfinades i per això sentim més dolor… :oS
Al cap de poc entra la Inma i em diu que em podria anar treient els pantalons, la samarreta me l’havia tret quan havia anat a “fer oxitocina” amb el Joan. Em posa empapadors a sota perquè diu que en aquest moment s’acostuma a trencar la bossa.
Tot i que estan molt a prop meu, que hi ha molt de moviment per omplir la piscina, tot i que em diuen que sembla indicar que falta poc per l’expulsiu, i que sento el Rai excitat dient “jo a primera filaaa!!!” jo no tinc consciència de que estigui a punt de néixer la Sol, estic molt present, vivint cada instant sense reflexionar sobre el treball de part, de tant en tant vaig mirant el rellotge i sempre penso que em passaré tot el dia parint. Devien ser les 12 del matí.
La Inma em pregunta si tinc ganes d’apretar. Li dic que no ho sé, que entre contraccions sento pressió però durant la contracció no ho sé. Quan arriba la següent contracció em concentro i veig que sí, que sento pressió, tot i que no una necessitat d’apretar.
Llavors vull aixecar-me del llit i sortir a la sala per posar-me de genolls i recolzada a la pilota. Poso música al reproductor i m’agafo del fular dempeus per provar la postura, en una contracció tan forta que em fa posar de genolls i anar relliscant fins al terra. Després d'aquella contracció sento ganes de plorar, i ho faig abraçada al Joan. Abraço la pilota a la gatzoneta. Llavors sento que la Inma em mira la línia púrpura i anuncia que estic en dilatació complerta. Ni un sol tacte en tot l'embaràs ni en tot el part!
Quan me n’adono que la piscina està plena demano si puc entrar i la Roser em diu que encara crema una mica. M’espero. Les contraccions son més properes però no em semblen tan juntes. Vull provar d’entrar a la piscina per veure si com diuen, l’aigua alleuja el dolor de les contraccions.
En pocs minuts i cap contracció entro a l’aigua. Oh! Quin plaer de temperatura! Em tiro aigua per la panxa i m’encanta. Veig com la Inma i el Joan encenen espelmes al meu costat damunt la taula i m’encanta (després sé que són per fer llum a la Inma, que escriu). Com que veig que no arriba cap onada, demano a la Inma si pot ser que s’aturin les contraccions. En aquest precís moment comença la vivència més sobrenatural de la meva vida. 


Sento una força brutal que empeny dins meu sense que jo pugui fer res més que observar, cridar i gemegar com una lleona. Aquesta força no surt de dins meu, ve de fora! Tinc la sensació que el meu cos em deixa de pertànyer. Tot i que sento perfectament aquesta força brutal, la seva immensitat, no puc controlar-la.  Veig com aquesta força fa que apreti molt molt fort alhora que rugeixo, la força surt per la meva vulva i per la meva boca alhora. Jo vull deixar d’apretar tan fort, vull que la Sol neixi tranquil·la i no vull fer-me mal al perineu, pel que sé que he de deixar d’apretar, també vull deixar de cridar tan fort, per no tensar el meu cos, però no puc fer-hi res, perquè no sóc jo la que empenyo fora del meu cos algo enorme, jo només observo, com la resta dels presents.
Em sobrevenen tres contraccions més com aquesta, i entre elles comento amb tots que “torno a ser jo”, que aquella força i aquells grunys no els estava fent jo, era algo que em sobtava moltíssim i necessitava compartir-ho amb tots, va ser molt revelador i encara hi penso, encara hi dóno voltes. Era com si em veiés desde fora quan la força s’endinsava dins meu.
Llavors necessito posar-me a quatre grapes per aferrar-me millor, per sentir més subjecció. Mentre estava asseguda a l’aigua posava les mans a terra, no podia deixar el meu cos surant. Llavors apareix de nou “la força” i a més d’estar apretant d’una manera sobrehumana sento com es comença a dilatar i tensionar el meu perineu, era la mateixa tensió que vaig sentir quan neixia el Rai però aquest cop sentia la forma de cercle de la meva entrada vaginal. Notava alhora molta pressió al cul.
La Roser posava la mà al meu perineu per protegir-lo d’esquinçaments tal com jo mateixa els hi vaig demanar al meu pla de part. M’anava molt bé perquè m’ajudava a sentir i percebre tot el que passava al meu perineu. Durant les contraccions necessitava agafar i estirar alguna cosa, com si necessités sortir del meu cos, tenia al Joan davant meu i l’estirava de la roba.
En poc temps em diuen que està sortint, i que surt amb la bossa d’aigues intacta. Em diuen : ja té mig cap fora ! Li exliquen al Rai que surt i torna a entrar. Sento com li expliquen que les mames cridem com lleones quan donem a llum, ell està força íntegre i animat, el sento fer comentaris « fa com un colom, entra i surt »...
Entre contraccions vaig tocant-me el perineu i noto molta gelatina i viscositat, la Inma em diu que és el tap mucós. Darrera de la gelatina noto com la bossa s’abomba; és suavíssima i la visualitzo blanca.
A les darreres contraccions sento que vull que surti i que no torni a entrar més, i llavors aconsegueixo aguantar el pujo voluntàriament durant un parell de segons fins que penso que no ho he de fer i deixo d’aguantar la força dins meu; en aquell moment noto que ja no torna a entrar. Poc després arriba la darrera contracció amb la que “la força” apreta fort i em fa un mal enorme el perineu però sento que el cap ja ha sortit del tot i el segueix el cos. Sento com ajuden a sortir a la Sol i sento com llisca fora meu amb certa sensació de plaer però no tanta com amb el Rai donat que la tensió al perineu em feia molt de mal.
Em giro de seguida per agafar-la, i la Roser me la dona. La bossa s’havia trencat quan sortien les espatlles i la Roser va haver de treure-li alguna volta de cordó (això m’ho expliquen després). Agafo la Sol per posar-me-la sobre el pit però el cordó no arriba perquè passa per darrera de la meva cama esquerra, de manera que demano que algú agafi a la nena i jo aixeco la cama per fer passar el cordó per davant del meu ventre. Em poso de nou la Sol a sobre. 


Trobo i li dic que és petitíssima! i també molt tranquil·la. Em diuen que la bufi a la cara. La Roser me l’agafa i la mou una miqueta fins que plora una mica i de seguida la torno a abraçar i es tranquil·litza. La tapen amb una tovallola molla que vaig comprar per ella. El Joan plora, jo vull que el Rai veig que “ja la tenim” i veig que fa una miqueta de cara de circumstàncies, però vol participar en tot el que esdevindrà. Llavors ens ensenyen la bossa d’aigües i ens expliquen com la Sol estava a dins amb la placenta.
Tinc la Sol als braços, tot ha passat i sento plaer pel fet que tot ha acabat. Deu ser la 1h del migdia. Em sento amb una lucidesa absoluta, no trobo a la Sol guapíssima ni estic eufòrica ni desbordada. Tinc de nou el control de tot i tinc molt present el Rai, vaig observant com està i veig que tot flueix, li vull ensenyar el cordó, etc…
El Joan plora darrera meu, tinc moltes ganes de fer-li petons però no vull moure’m ni parlar.
En un moment sento una nova contracció que no fa tant de mal com les darreres i no em fa cridar, sento com surt la placenta i com rellisca, però no és totalment plaent, és gran i fa mal. La Inma me l’ensenya, em diu que és maca i sana i jo la trobo enorme, però no em vé de gust dedicar-hi gaire energia tenint la meva petitona a sobre, necessito oferir-li tota la meva atenció. 

(foto: placenta acabada de sortir i bossa d'aigües)


Després de sortir la placenta l’aigua comença a tenyir-se de vermell. La Inma em diu que ja podem tallar el cordó, que verifiqui si ha deixat de bategar, i em sorprèn veure’l absolutament blanc, ella m’explica que està col.lapsat. El Rai vol tallar-lo i pensem que no arribarà fins a dins i que no tindrà prou força,  però el Joan l’alça i el deixem intentar-ho. Li costa i finalment ho fa el Joan.
Passen uns minuts i jo sento preocupació per si la Sol tindrà fred, donat que jo noto l’aigua tèbia. També els hi pregunto si saben com està el meu perineu o l’han de veure. La Roser em diu que l’han de veure però que no es veia sang.
M’agafen la nena i surto de l’aigua, em poso un barnús. M’estiro al sofà i em posen la Sol a sobre, tapada amb una manteta suavíssima que també vaig comprar per ella. Vull provar que faci un “agarre espontáneo”. Sento com el Rai insisteix en que “li hem de posar els bolquers”.
La Sol busca el mugró, aixeca el cap i belluga els peus però al estar pell amb pell no rellisca. La Inma em suggereix que me la col.loqui més a munt, que baixar costa menys. Al final ho aconsegueix! Diu la Inma que molt ràpid! quina sensació més plaent i amorosa, sentir de nou com alimento un fill. No em fa gens de mal tot i que xucla amb força.
Llavors miren el meu perineu i m’informen que està íntegre. Em fan un rentat amb infusió.
Començen a recollir la piscina mentre jo els observo des del sofà i parlo amb el Rai, veig que és molt pràctic a l’hora de netejar la casa, donat que res no s’ha tacat excepte l’aigua de la piscina. Em preparen un batut de fruites amb un bocí de placenta que em sembla molt bó, no és gaire diferent a un suc de taronja.
Quan acaben de recollir tots tres, la Inma em diu que anem pensant en el dinar, llavors jo dic al Joan que pensem a trucar els meus pares donat que és dissabte i vindran a la tarda si no diem res. Decidim convidar-los a venir donat que em trobo molt bé i per “compensar” amb el xoc que els hi produirà saber que he donat a llum a casa.
Les llevadores em diuen que abans de marxar volen que hagi provat de fer pipí i em llevo al lavabo. Quan surto del lavabo decideixo trucar als meus pares i els hi dono la notícia doble: que la Sol ha nascut i que he donat a llum a casa. El meu pare és l’únic que em fa saber que ho troba temerari, però en general tota la família ho integra bé.


Les llevadores marxen després de fer-nos una foto i el Rai es queda adormit assegut al fular mentre el Joan prepara el dinar. Decidim que és millor anar a dormir tots quatre i deixem el dinar per més tard. Tot dormen menys jo, que com amb el part del Rai no puc dormir, i és que… acabo de parir i ha estat molt revelador i salvatge.
A la tarda vé tota la família, estem molt contents, sorpresos de que em trobi tan bé fent poques hores que he parit! Encetem un pastís i una ampolla de cava que ha dut la meva sogra, i ens acompanya un ram de flors que els meus pares han collit al seu jardí de manera improvitzada.
No em trec del cap la revelació d’aquesta força que m’ha vingut a ajudar a donar a llum a la meva filla, necessitaré temps per pair-ho i per entendre-ho, però sé que és algo sobrehumà que he pogut viure gràcies a la decisió de parir de manera natural.
Benvinguda filleta!

23 d’abril 2012

feliç diada de sant jordi!

avui comparteixo aquest conte curt que m'han reenviat:

En el vientre de una mujer embarazada estaban dos criaturas conversando cuando una le preguntó a la otra:
- ¿Crees en la vida después del nacimiento?
La respuesta fue inmediata:
- Claro que sí. Algo tiene que haber después del nacimiento. Tal vez estemos aquí principalmente porque precisamos prepararnos para lo que seremos mas tarde.
- Bobadas, no hay vida después del nacimiento! ¿Cómo sería esa vida?
- Yo no sé exactamente, pero ciertamente habrá más luz que aquí. Tal vez caminemos con nuestros propios pies y comamos con la boca.
- Eso es un absurdo! Caminar es imposible. ¿Y comer con la boca? Es totalmente ridículo! El cordón umbilical es lo que nos alimenta. Yo solamente digo una cosa: la vida después del nacimiento es una hipótesis definitivamente excluida – el cordón umbilical es muy corto.
- En verdad, creo que ciertamente habrá algo. Tal vez sea apenas un poco diferente de lo que estamos habituados a tener aquí.
- Pero nadie vino de allá, nadie volvió después del nacimiento. El parto apenas encierra la vida. Vida que, a final de cuentas, es nada más que una angustia prolongada en esta absoluta oscuridad.
- Bueno, yo no sé exactamente cómo será después del nacimiento, pero, con certeza, veremos a mamá y ella cuidará de nosotros.
-¿Mamá? ¿Tú crees en la mamá? ¿Y dónde supuestamente ella estaría?
- ¿Dónde? En todo alrededor nuestro! En ella y a través de ella vivimos. Sin ella todo eso no existiría.
- Yo no creo! Yo nunca vi ninguna mamá, lo que comprueba que mamá no existe.
- Bueno, pero, a veces, cuando estamos en silencio, puedes oírla cantando, o sientes cómo ella acaricia nuestro mundo. ¿Sabes que? Pienso, entonces, que la vida real solo nos espera y que, ahora, apenas estamos preparándonos para ella...

(Anónimo)

14 d’abril 2012

bye bye panxa!

hem començat el nostre comiat familiar (i el meu personal) a la panxa que acull a la Sol. Donat que tenim tan poquetes fotos de l'embaràs, estem fent un comiat molt especial...



el Rai ha fet de fotògraf :oD i el Joan d'escultor!
També he volgut deixar un record visual dels nostres moments ballarucs...


... i avui, després de la visita a la granja de St. Martí hem anant a fer un vermut sofisticat...


... i per acabar el dia hem pintat la panxa-Sol :oD



17 de febrer 2012

a la meva filla Sol

Et donaré a llum.
Et lliuraré a la vida.
Et deixaré sortir de forma tranquil.la i sense preses.
Cediré el meu cos per al teu gran viatge cap a la vida,
i serà també el meu gran viatge de deslliurament,
per començar aquesta nova fase amb lleugeresa;
tan sols fusionades i connectades amb la nostra essència.
Després tindrem un temps per nosaltres, al marge dels ritmes imposats i de la necessitat d'aprovació exterior.
Aquesta és la meva voluntat i el meu desig.
Pren-te el teu temps, i quan estiguis preparada m'ho fas saber, doncs faré el possible perquè ningú et possi presses a la vida i perquè es respecti el teu ritme propi, sempre.

T'estimem!