El meu part lent, fàcil, tranquil, a
les fosques, calentó, recolzat, respectat, conscient, salvatge, sobrehumà i reveladOr.
Vull escriure la crònica del nostre part avui
mateix, a cinc dies del part, perquè recordo cada detall, i diuen que el record
s’esvaeix molt ràpid. Vull escriure-la abans de veure el vídeo i abans de llegir el partograma de les llevadores, per plasmar només el meu record, que pot ser que difereixi de la realitat en alguna cosa.
Durant l’embaràs del Rai quatre anys enrere vaig saber que volia tenir
la possibilitat de parir en postura vertical, donat que és la postura
fisiològia més addient i amb més beneficis. Per això era necessari parir sense
anestèsia epidural i estava disposada a fer-ho, vaig triar un hospital amb
protocol de part natural.
Vaig fer un llarg treball de part a casa juntament
amb el Joan, el meu company de vida (28 hores) i finalment vam anar a
l’hospital (10 hores més). Durant el treball de part a casa vam viure
incertesa, sobre quan era el moment de marxar cap a l’hospital, donat que
haviem d’agafar un taxi, etc… tampoc no sabiem gaire què fer, jo passava
l’estona intentar “fer coses” com tothom m’havia recomenat, però tantes hores
se’m van fer interminables i em vaig cansar molt. A l’hospital respectaven la
meva decisió sobre com volia parir però l’acompanyament emocional en un moment
de tanta vulnerabilitat va ser molt pobre, els tactes em feien mal, em feien mal les corretges del monitoratge, la via intravenosa, em van fer
la maniobra de Hàmilton molt dolorosa, tenia fred amb l'aire condicionat, em molestava la llum i a més em pronosticàven un part
llarguíssim i jo ja feia dies que no dormia i estava cansadíssima mentalment… i
finalment vaig demanar epidural per poder descansar abans de l’expulsiu, cosa que no va poder ser perquè ja no podia optar al protocol de part natural. El
resultat va ser un part vaginal exitós, sense cap ferida perineal, però vaig
haver de barallar-me amb una postura en litotomia que no volia i que vaig
evidenciar que era absurda tant per mi com pel Rai.
Embarassada de la Sol ja sabia que volia un part a
casa. Havia fet ja un llarg camí al voltant del part natural (que ja no només
en vertical), sobre les necessitats i condicions perquè els mamífers poguem
parir de manera natural: privacitat, calidesa, supor emocional… de manera que
vam contactar amb una llevadora per tal que ens acompanyés en el camí de
l’embaràs i ens atengués el part a casa nostra.
La Inma Marcos i la Roser García han estat
acompanyant-nos tot l’embaràs, sempre disponibles per trobar-nos, compartir
inquietuts i fer-me controls d’embaràs.
El meu embaràs ha estat molt feliç, excepte un
parell d’episodis de lumbàlgia i un contagi de la gripA+sinusitis. També em
preocupava tenir contraccions desde el quart més, però eren emocionals, conseqüència
de la meva connexió amb el meu úter, de la meva hipersensibilitat uterina –com
deia la Inma Marcos-. El final de l’embaràs ha estat pletòric, em trovaba
perfectament, tant que em feia llàstima haver de canviar de cicle tan aviat, i
amb certa por de que la Sol fos una nena "alta demanda" com ho va ser el Rai.
Vam decidir mantenir en la privadesa la nostra decisió familiar de fer un part a casa, donat que jo no tenia ganes de destinar energia a argumentar-me i justificar-me.
La Sol va decidir néixer a les 42 setmanes i 2 dies.
Molt afortunadament les llevadores que haviem triat coneixen a la perfecció el
tema de les gestacions perllongades i amb un seguiment proper del meu
embaràs ens van esperar tot el temps que va ser necessari. Jo ho vaig portar
força bé, no em sentia inquieta ni pressionada per ningú, només em va costar
passar la “barrera psicològica” de les 42 setmanes el dia que les complia. Aquell dia tenia la sensació d'estar absolutament "fora de tot el sistema" : paria a casa i a
sobre havent passat dues setmanes de contes! a l’hospital ja m’haurien induït…
i probablement acabat en cessària com la majoria d'induccions, però “i si algo no anava bé? I si la placenta tenia algun problema?”) però va ser
passar el dia D i ja no sentia cap por, les llevadores m’asseguraven que la Sol
estava bé, tenia molt de líquid encara i tot era correcte.
I jo no tenia cap símptoma pre-part, cap ni un,
només algunes contraccions indolores com durant tot l’embaràs.
Dijous 27 d’abril a les 4am em desperta de sobte un
dolor molt fort que dubto si és un dolor de budells o una contracció. A aquesta
la segueixen d’altres cada 10 min. Em quedo desperta al llit durant 1 hora i
veient que la dinàmica no s’atura sé que estic de part. No sé si avisar al Joan
i/o a les llevadores, donat que elles m’havien dit que el meu part seria molt
ràpid pel tò relaxat del meu úter… decideixo no dir res, esperar. Em llevo per recollir
jo mateixa la casa (fregar el bany inclòs! ;o)) i una hora més tard vaig trobar que
era més sensat intentant dormir per estar descansada més tard, donat el record
de cansanci brutal que encara tinc del part del Rai. Puc dir que en general era
la meva prioritat, durant tot el part intentava dormir, dormir, dormir… sense
gaire èxit, però segur que vaig evitar cansar-me físicament, al menys.
No vaig aconseguir dormir. A les 8am quan el Rai i
el Joan es desperten els hi dic “sabeu una cosa? Avui o aquesta nit neixerà la
Sol!” s’alegren molt i els hi explico que fa hores que tinc contraccions fortes.
El Rai marxa a l’escola i jo decideixo trucar a les llevadores. Quan surto a la
sala i veig la llum del sol les contraccions se m’aturen. La llevadora em diu
que de dia molts parts s’aturen, de manera que em vaig passar TOT el dia al
llit, intentant dormir per estar descansada a la nit. De tant en tant tenia una
contracció forta que m’impedia dormir.
A la tarda vaig anar acompanyada d’una amiga a una
sessió d’acupuntura que tenia programada des de feia dies.
A les 20h després de sopar d’hora decideixo anar al
llit per intentar descansar de nou, i allà començen a dinamitzar-se les
contraccions, cada 15-10 min. Em resultava impossible dormir, però suposo que
anava descansant. Em posava al reproductor música relaxant d'Stephen Halpern i practicava algunes
tècniques d’autohipnosi pel part que havia après amb el Joan. No tenia gens de
por, però sabia que estava de part i això impedia que pogués dormir.
La Inma va trucar a les 21h per saber com anava, jo
encara no l’havia avisat perquè volia saber del cert que no s’aturava la
dinàmica. Vam quedar que quan les contraccions fóssin més properes les
tornariem a trucar.
Es van fer les 3h de la matinada, i tot i que les
contraccions eren més intenses no s’acostaven en el temps. Jo havia estat al
llit tota l’estona. Durant les primeres contraccions havia pogut practicar la
tècnica d’hipnonaixement “respiració lenta”. Tot i que em costava, aconseguia
reconèixer el dolor evitant identificar-me amb ell, l’acompanyava i l’acceptava
mentalment, posant la meva atenció i la meva voluntat en no tensar-me i en
relaxar absolutament el meu cos durant la contracció.
A partir de les 3h el dolor em superava una mica, el
cos se m’encrespava i notava que se’m feia molt difícil practicar la
“respiració lenta”, així que vaig decidir llevar-me i agenollar-me abraçada a
la pilota de dilatació, tant entre contraccions com durant elles, visualitzant
el meu cèrvix obrint-se, com una flor.
Vaig demanar al Joan que anés preparant la sala:
enretirant la taula, traient la catifa, protegint el sofà... ell també s’ocupava
de presionar-me el sacre mentre tenia una contracció i m’alleujava molt.
El dolor em superava una mica i vaig provar de
vocalitzar per tal que la tensió s’alliberés per la veu en contes de tensar el
cos i la cara, feia “humming” profunds semblant als OM que es practiquen a
ioga, i respirava sovint durant la contracció.
Anaven passant les hores. El Rai dormia a la seva
habitació. Les contraccions continuaven sent cada 10 min però la intensitat
cada vegada era més gran i les meves vocalitzacions cada vegada més altes. Em
descoloca una mica veure que el dolor em tensa, em centro durant la contracció
en no aturar la meva respiració però haig de respirar molt sovint perquè no puc
allargar les inhalacions. També practico molt les visualitzacions que he après
al curs d’hipnonaixement. Les postures que em van millor son: a quatre grapes
recolzada a la pilota, asseguda o en “granota” i recolzada a la pilota de dilatació
i també asseguda sobre de la pilota i penjada del fular per sota les aixelles.
A les 6h es desperta el Rai. El Joan se l’emporta al
llit gran i intenta que torni a dormir-se, i es fan les 8h del matí mentre jo
m’he estirat al sofà i dormitejo entre contraccions mentre ells son al llit
gran. Quan surten de l’habitació truquem a les llevadores perquè vinguin, a mi
em fa por que la llum del dia torni a aturar el procés i em sap greu fer-les
venir per res, però sento que vull que hi siguin. Deixem les persianes tancades
fins a baix perquè el sol no trenqui la dinàmica.
Jo estic molt concentrada en el meu cos, parlo entre
contraccions però no faig res d’activitat, tan sols m’aixeco per anar al
lavabo. He anat intentant menjar de tant en tant perquè sento gana però no
aconsegueixo empassar res, sento un cert malestar a l’estòmac. Encenc el
cremador amb oli de lavanda i la nostra espelma esfèrica abans de que arribin
les llevadores a casa.
Entre contraccions parlo amb el Rai i li explico que crido perquè em fa
mal, però que estic bé, ell ho entèn perfectament i em fa carícies amb una
naturalitat sorprenent.
Quan arriben les llevadores jo estic en una contracció, sense dir res em
posen el doopler a la panxa i quan passa em diuen que la Sol està molt bé i contenta.
La Roser s’asseu a terra i jo parlo amb ella de tant en tant. Li demano si
el fet que les contraccions no siguin més seguides vol dir que encara estic
molt poc dilatada; ella em diu que estic en fase latent, que quan arribi a la
fase activa tot s’accelerarà (a partir de 5 cm de dilatació). Això em decep una
mica, però no hi penso gaire. No demano que verifiquin la meva dilatació per
evitar frustracions.
Les llevadores es posen a la cuina, preparen infusions. El Rai es queda al
despatx fent manualitats després d’explicar-li les normes a la sala “no
encentre el llum, fer silenci, no parlar si la mare no parla”, també se
m’acudeix encomanar-li una tasca personalitzada perquè se senti útil: portar-me
aigua quan la demani, però en general està força ocupat i no cal.
La Inma demana al Joan que em pregunti si m’estimo més estar sola o
acompanyada, jo li dic que m’és igual, que el fet que les llevadores siguin a
casa em dona molta força i em sento recolzadíssima. Així que elles es posen a treballar al
despatx i de tant en tant venen a acompanyar-me i a escoltar el batec de la
Sol. Es queden a terra, assegudes, absolutament presents, però sense modificar
en res l’ambient. Com que jo estic tan conscient em ve de gust anar parlant
amb elles de tant en tant, però elles mai em destorben. Els hi comento que està
sent un part llarg, elles em parlen d’altres parts, dels seus, i jo els hi
explico el part del Rai i els comparo sense poder evitar-ho... està sent un
part llarg, finalment.
El dolor de les contraccions cada vegada és més potent,
de manera que acabo vocalitzant cada vegada més fort i amb la gola; sento que
la Roser li diu a la Inma que “ja crido” i sembla que això vol dir que la
dilatació està més avançada (tot i que les contraccions continuent estant molt
distants).
En aquell moment sóc conscient i comparteixo amb les llevadores que les contraccions cada
vegada les accepto millor, són en certa mesura més alliberadores. Les primeres
em feien patir en certa mesura, quan vaig deixar de poder “controlar-les”, com
si no sabés què fer, com acompanyar-les, com si em desbordéssin una mica;
aquestes en canvi són com si ja sabés què ha de passar, gemego i respiro, i…
s’acaben.
La Roser em porta una infusió de canyella i llimona, diu que donarà més
força a l’úter. Jo li demano si també vol dir que les contraccions faran més
mal, no m’imagino que puguin fer més mal! ella em somriu.
En un moment assegudes al sofà, la Inma em confessa que si em vé de gust
podria produir més oxitocina per potenciar la dinàmica i que podria fer-ho en
intimitat amb el Joan, em sogereix que ens fem un "bon" petó.
Després d’un petó infinitament tendre i màgic al nostre llit m’agafa una
contracció fortíssima i ens abraçem molt fort en una abraçada eterna. La Roser
diu al Joan que podriem anar omplint la piscina i jo li contesto que la Inma
m’ha dit fa estona que millor esperar a que estigui ben avançada la dinàmica
perquè no s’aturi; ella em diu que poden omplir-la i tapar-la perquè no es
refredi.
Les llevadores devien saber que estava molt avançada i en canvi a mi ni em
passa pel cap. Tampoc m’ho plantejo, pero si m’haguéssin preguntat hauria dit
que encara estava igual, tot i sentir més fortes les contraccions.
El Joan marxa del llit per preparar la piscina i jo em quedo sola. Penso
que jo sola també puc produir oxitocina si m’acaricio els pits i així ho faig,
veient que el petó ha estat molt efectiu.
Desde l’inici del treball de part he tingut una mica de malestar a
l’estómac, alguna vegada m’ha vingut al cap provocar-me el vòmit per si havia
d’estar millor després, però no ho he fet. Ara em plantejo si fer-ho perquè em
trobo pitjor. Llavors m’aixeco del llit i m’agafa una contracció, la Roser
venia a prendre el batec de la Sol però m’ofereix abraçar-la per atravessar la
contracció. Quan s’acaba he de sortir corrents per vomitar. Mentre soc al
lavabo vomitant (no gaire però em deixa com nova) el Rai em vé a veure, em pregunta si estic bé i
torna a marxar. La Roser també m’ofereix ajuda.
Quan torno al llit el Rai vé amb mi. Està molt content, diu que vol
quedar-se amb mi i s’estira al llit, fent jocs amb els seus peus i xerrant molt.
El Joan munta la càmara al tripode i no em molesta gens saber que em graven -durant
la resta del treball de part m’hagués molestat-. La Roser pren el batec de la
Sol i diu de nou que està contenta.
A mi em sorpren ser tan conscient de tot, desde que les contraccions fan
que cridi força no practico relaxació entre elles, però com que no són gaire
properes puc descansar força i em sento molt recuperada, visc les contraccions
amb acceptació, són alliberadores, tan sols penso en no tensar la meva cara i
en canvi alliberar la tensió a través de la meva veu. Per això entre
contraccions parlo amb qui tinc a prop, fins i tot comento amb la Roser que la
Cristina Silvente -una bona amiga- tenía raó, que les dones racionals no marxem al “planeta
parto”, que tenim en canvi parts terrenals. No sé si això també implica que
estem menys endorfinades i per això sentim més dolor… :oS
Al cap de poc entra la Inma i em diu que em podria anar treient els
pantalons, la samarreta me l’havia tret quan havia anat a “fer oxitocina” amb
el Joan. Em posa empapadors a sota perquè diu que en aquest moment s’acostuma a
trencar la bossa.
Tot i que estan molt a prop meu, que hi ha molt de moviment per omplir la
piscina, tot i que em diuen que sembla indicar que falta poc per l’expulsiu, i
que sento el Rai excitat dient “jo a primera filaaa!!!” jo no tinc consciència de
que estigui a punt de néixer la Sol, estic molt present, vivint cada instant
sense reflexionar sobre el treball de part, de tant en tant vaig mirant el
rellotge i sempre penso que em passaré tot el dia parint. Devien ser les 12 del
matí.
La Inma em pregunta si tinc ganes d’apretar. Li dic que no ho sé, que entre
contraccions sento pressió però durant la contracció no ho sé. Quan arriba la
següent contracció em concentro i veig que sí, que sento pressió, tot i que no
una necessitat d’apretar.
Llavors vull aixecar-me del llit i sortir a la sala per posar-me de genolls
i recolzada a la pilota. Poso música al reproductor i m’agafo del fular dempeus
per provar la postura, en una contracció tan forta que em fa posar de genolls i
anar relliscant fins al terra. Després d'aquella contracció sento ganes de plorar, i ho faig abraçada al Joan. Abraço la pilota a la gatzoneta. Llavors sento que la Inma em mira la línia púrpura i anuncia que estic en dilatació complerta. Ni un sol tacte en tot l'embaràs ni en tot el part!
Quan me n’adono que la piscina està plena demano si puc entrar i la Roser
em diu que encara crema una mica. M’espero. Les contraccions son més properes
però no em semblen tan juntes. Vull provar d’entrar a la piscina per veure si
com diuen, l’aigua alleuja el dolor de les contraccions.
En pocs minuts i cap contracció entro a l’aigua. Oh! Quin plaer de
temperatura! Em tiro aigua per la panxa i m’encanta. Veig com la Inma i el Joan
encenen espelmes al meu costat damunt la taula i m’encanta (després sé que són
per fer llum a la Inma, que escriu). Com que veig que no arriba cap onada,
demano a la Inma si pot ser que s’aturin les contraccions. En aquest precís
moment comença la vivència més sobrenatural de la meva vida.
Sento una força brutal que empeny dins meu sense que jo pugui fer res més
que observar, cridar i gemegar com una lleona. Aquesta força no surt de dins
meu, ve de fora! Tinc la sensació que el meu cos em deixa de pertànyer. Tot i
que sento perfectament aquesta força brutal, la seva immensitat, no puc
controlar-la. Veig com aquesta força fa
que apreti molt molt fort alhora que rugeixo, la força surt per la meva vulva i
per la meva boca alhora. Jo vull deixar d’apretar tan fort, vull que la Sol
neixi tranquil·la i no vull fer-me mal al perineu, pel que sé que he de deixar
d’apretar, també vull deixar de cridar tan fort, per no tensar el meu cos, però
no puc fer-hi res, perquè no sóc jo la que empenyo fora del meu cos algo
enorme, jo només observo, com la resta dels presents.
Em sobrevenen tres contraccions més com aquesta, i entre elles comento amb
tots que “torno a ser jo”, que aquella força i aquells grunys no els estava
fent jo, era algo que em sobtava moltíssim i necessitava compartir-ho amb tots,
va ser molt revelador i encara hi penso, encara hi dóno voltes. Era com si em
veiés desde fora quan la força s’endinsava dins meu.
Llavors necessito posar-me a quatre grapes per aferrar-me millor, per
sentir més subjecció. Mentre estava asseguda a l’aigua posava les mans a terra,
no podia deixar el meu cos surant. Llavors apareix de nou “la força” i a més
d’estar apretant d’una manera sobrehumana sento com es comença a dilatar i
tensionar el meu perineu, era la mateixa tensió que vaig sentir quan neixia el
Rai però aquest cop sentia la forma de cercle de la meva entrada vaginal.
Notava alhora molta pressió al cul.
La Roser posava la mà al meu perineu per protegir-lo d’esquinçaments tal com
jo mateixa els hi vaig demanar al meu pla de part. M’anava molt bé perquè
m’ajudava a sentir i percebre tot el que passava al meu perineu. Durant les
contraccions necessitava agafar i estirar alguna cosa, com si necessités sortir
del meu cos, tenia al Joan davant meu i l’estirava de la roba.
En poc temps em diuen que està sortint, i que surt amb la
bossa d’aigues intacta. Em diuen : ja té mig cap fora ! Li exliquen al
Rai que surt i torna a entrar. Sento com li expliquen que les mames cridem com
lleones quan donem a llum, ell està força íntegre i animat, el sento fer
comentaris « fa com un colom, entra i surt »...
Entre contraccions vaig tocant-me el perineu i noto molta gelatina i
viscositat, la Inma em diu que és el tap mucós. Darrera de la gelatina noto com
la bossa s’abomba; és suavíssima i la visualitzo blanca.
A les darreres contraccions sento que vull que surti i que no torni a
entrar més, i llavors aconsegueixo aguantar el pujo voluntàriament durant un
parell de segons fins que penso que no ho he de fer i deixo d’aguantar la força
dins meu; en aquell moment noto que ja no torna a entrar. Poc després arriba la
darrera contracció amb la que “la força” apreta fort i em fa un mal enorme el
perineu però sento que el cap ja ha sortit del tot i el segueix el cos. Sento
com ajuden a sortir a la Sol i sento com llisca fora meu amb certa sensació de
plaer però no tanta com amb el Rai donat que la tensió al perineu em feia molt
de mal.
Em giro de seguida per agafar-la, i la Roser me la dona. La bossa s’havia trencat
quan sortien les espatlles i la Roser va haver de treure-li alguna volta de
cordó (això m’ho expliquen després). Agafo la Sol per posar-me-la sobre el pit
però el cordó no arriba perquè passa per darrera de la meva cama esquerra, de
manera que demano que algú agafi a la nena i jo aixeco la cama per fer passar
el cordó per davant del meu ventre. Em poso de nou la Sol a sobre.
Trobo i li dic que és petitíssima! i també molt tranquil·la. Em diuen que
la bufi a la cara. La Roser me l’agafa i la mou una miqueta fins que plora una
mica i de seguida la torno a abraçar i es tranquil·litza. La tapen amb una
tovallola molla que vaig comprar per ella. El Joan plora, jo vull que el Rai
veig que “ja la tenim” i veig que fa una miqueta de cara de circumstàncies, però
vol participar en tot el que esdevindrà. Llavors ens ensenyen la bossa d’aigües i
ens expliquen com la Sol estava a dins amb la placenta.
Tinc la Sol als braços, tot ha passat i sento plaer pel fet que tot ha
acabat. Deu ser la 1h del migdia. Em sento amb una lucidesa absoluta, no trobo
a la Sol guapíssima ni estic eufòrica ni desbordada. Tinc de nou el control de
tot i tinc molt present el Rai, vaig observant com està i veig que tot flueix,
li vull ensenyar el cordó, etc…
El Joan plora darrera meu, tinc moltes ganes de fer-li petons però no vull
moure’m ni parlar.
En un moment sento una nova contracció que no fa tant de mal com les
darreres i no em fa cridar, sento com surt la placenta i com rellisca, però no
és totalment plaent, és gran i fa mal. La Inma me l’ensenya, em diu que és maca
i sana i jo la trobo enorme, però no em vé de gust dedicar-hi gaire energia
tenint la meva petitona a sobre, necessito oferir-li tota la meva atenció.
(foto: placenta acabada de sortir i bossa d'aigües)
Després de sortir la placenta l’aigua comença a tenyir-se de vermell. La Inma
em diu que ja podem tallar el cordó, que verifiqui si ha deixat de bategar, i
em sorprèn veure’l absolutament blanc, ella m’explica que està col.lapsat. El
Rai vol tallar-lo i pensem que no arribarà fins a dins i que no tindrà prou
força, però el Joan l’alça i el deixem
intentar-ho. Li costa i finalment ho fa el Joan.
Passen uns minuts i jo sento preocupació per si la Sol tindrà fred, donat
que jo noto l’aigua tèbia. També els hi pregunto si saben com està el meu
perineu o l’han de veure. La Roser em diu que l’han de veure però que no es
veia sang.
M’agafen la nena i surto de l’aigua, em poso un barnús. M’estiro al sofà i
em posen la Sol a sobre, tapada amb una manteta suavíssima que també vaig
comprar per ella. Vull provar que faci un “agarre espontáneo”. Sento com el Rai
insisteix en que “li hem de posar els bolquers”.
La Sol busca el mugró, aixeca el cap i belluga els peus però al estar pell
amb pell no rellisca. La Inma em suggereix que me la col.loqui més a munt, que
baixar costa menys. Al final ho aconsegueix! Diu la Inma que molt ràpid! quina
sensació més plaent i amorosa, sentir de nou com alimento un fill. No em fa
gens de mal tot i que xucla amb força.
Llavors miren el meu perineu i m’informen que està íntegre. Em fan un
rentat amb infusió.
Començen a recollir la piscina mentre jo els observo des del sofà i parlo
amb el Rai, veig que és molt pràctic a l’hora de netejar la casa, donat que res
no s’ha tacat excepte l’aigua de la piscina. Em preparen un batut de fruites
amb un bocí de placenta que em sembla molt bó, no és gaire diferent a un suc de
taronja.
Quan acaben de recollir tots tres, la Inma em diu que anem pensant en el
dinar, llavors jo dic al Joan que pensem a trucar els meus pares donat que és
dissabte i vindran a la tarda si no diem res. Decidim convidar-los a venir
donat que em trobo molt bé i per “compensar” amb el xoc que els hi produirà
saber que he donat a llum a casa.
Les llevadores em diuen que abans de marxar volen que hagi provat de fer
pipí i em llevo al lavabo. Quan surto del lavabo decideixo trucar als meus
pares i els hi dono la notícia doble: que la Sol ha nascut i que he donat a
llum a casa. El meu pare és l’únic que em fa saber que ho troba temerari, però
en general tota la família ho integra bé.
Les llevadores marxen després de fer-nos una foto i el Rai es queda adormit
assegut al fular mentre el Joan prepara el dinar. Decidim que és millor anar a
dormir tots quatre i deixem el dinar per més tard. Tot dormen menys jo, que com
amb el part del Rai no puc dormir, i és que… acabo de parir i ha estat molt
revelador i salvatge.
A la tarda vé tota la família, estem molt contents, sorpresos de que em
trobi tan bé fent poques hores que he parit! Encetem un pastís i una ampolla de
cava que ha dut la meva sogra, i ens acompanya un ram de flors que els meus
pares han collit al seu jardí de manera improvitzada.
No em trec del cap la revelació d’aquesta força que m’ha vingut a ajudar a
donar a llum a la meva filla, necessitaré temps per pair-ho i per entendre-ho,
però sé que és algo sobrehumà que he pogut viure gràcies a la decisió de parir
de manera natural.
Benvinguda filleta!
