genial entrada al bloc "tenemos tetas"

Vull compartir aquesta entrada d'Ileana Medina al seu bloc "tenemos tetas" perquè estic segura de que pot donar recolzament a moltes de nosaltres en moments difícils:

l'escola Congrés-Indians visita Summerhill

De vegades les oportunitats es presenten en el moment perfecte, llavors s’ha de dir SÍ!!!!!!

Un cop acabada l’adaptació escolar del Rai, fent 2 mesos que ell ja no prenia pit, sense portar jo la responsabilitat de cap projecte al despatx i embarassada de només 4 mesos, les mestres de l'escola del nostre fill havien decidit visitar l’escola de Summerhill a Anglaterra i em van oferir acompanyar-les.

Després de 3 anys sense separar-me una sola nit del Rai el cor se’m va dividir, perquè visitar Summerhill semblava una utopía, havent llegit sobre l'experiència d’aquesta escola mai se m’havia passat pel cap que pogués anar a visitar-la ni tan sols que fos possible fer-ho.

Em vaig lligar la manta al cap i amb l’absolut recolzament del meu company de vida vaig fer la maleta per passar quatre dies a Londres i un a Summerhill.

Tornar a sentir-me independent i amb 24 hores per a mi cada dia, -i nits sense interrupcions!- després de 3 anys, va ser absolutament terapèutic i feliç, sobretot sabent que a casa regnava la tranquil.litat perquè pare i fill estan en un moment de fusió absoluta i ningú em trobava a faltar, i éssent conscient de que en poc menys de sis mesos tornaré a estar totalment dedicada a la criança d'un altre nadó.

El fet d’estar compartint un viatge tan important per a mi amb una representació de la comunitat educativa de la nostra escola (mestres +  mares i pares), amb el que implica passar tot el dia plegats, compartint temes personals, familiars i pedagògics, sense límit de temps i mentre gaudiem de la pau del turisme londinenc, mereix una menció i reconeixement apart.

El que sobretot vull compartir són les meves primeres impresions i el que m’emporto de la visita a Summerhill abans d'haver-ho pait del tot, però després d'haver passat el primer  shock emocional.

Després de més de tres hores de viatge en cotxe arribàvem a Summerhill, i impacients com a adolescents buscàvem el mític cartell d'entrada:
 

Només entrar ens rep la Zöe Neill Readhead, filla d'Alexander S. Neill, fundador de l'escola al 1921 (podeu fer-vos una idea del que és l'escola a aquest resum de la wikipedia). Seguidament, una alumna ens ensenya i explica l'escola, les diverses aules situades en mòduls diferents repartits pel gran pati, on els alumnes d'entre 7 i 18 anys estan immersos en les seves tasques. També visitem l'àgora o hall, a on es celebren les assemblees, i ens comenten que els alumnes han de decidir si podrem estar presents a la seva assemblea de la tarda. Després ens adreçem al menjador i tornem a sortir al jardí donat que les habitacions han decidit que no podem visitar-les.

 

Tan sols entrar al primer espai, l'emoció es va apoderar de mi, s'olorava un respecte absolut cap els alumnes, El Respecte que molts pares i mares busquem i lloem desde que som pares i mares. Era La Seva Escola, la seva llar.

Després de la visita per les aules ens vam afegir a la xerrada que feia la Zöe pels visitants d'aquell dia, persones d'arreu que no es volien perdre un dels tres dies a l'any que l'escola obre les seves portes. 

En acabar la xerrada algú va demanar-li si podiem dinar a l'escola i ella va contestar "un moment, he de consultar la llei" (la llei que han redactat tant alumnes com professors mitjançant assemblees democràtiques on tots els vots tenen el mateix valor). I seguidament vam anar a compar uns entrepans i vam dinar als jardins de l'escola, compartint l'espai amb els alumnes i professors.

En aquella estona van anar sortint en la nostra conversa els temes més controvertits que caracteritzen Summerhill, com que sigui un internat, o el fet que aquests nens i nenes puguin estar aïllats del mon.

Respecte a l'internament dels alumnes cal saber que Neill pensava "un nen ha de viure la seva pròpia vida - no la vida que els seus pares vulguin que visqui, no una vida decidida per un educador que suposa saber el que és millor pel nen", ell creia que la influència dels pares per positiva o negativa que fos, interferia en la vivència de la llibertat absoluta que volia preservar, per tal de que els infants s'autodereminin ells mateixos sense coaccions ni pors, i que escullin una vida que els faci feliços. L'adult ha d'evitar projectar en els petits les seves mancances i frustracinos per aconseguir aquest objectiu, de manera que Summerhill no podria funcionar de cap altra manera que allunyant les famílies dels nens per posar en pràctica l'aposta de Neill. Adonar-nos de que a Anglaterra la majoria d'escoles son internats, va ser també molt aclaridor per entendre el per què d'aquesta dinàmica.  

Tot i així, avui per avui a Summerhill, son els alumnes els que trien quedar-se interns o no, i sorprenentment TOTS els alumnes a partir de certa edat demanen permís per quedar-s'hi a dormir i a viure-hi. Els més grans poden sortir de l'escola quan vulguin, acostumen a passejar pel poble.

I respecte al suposat aïllament social en el que estan vivint aquests nens jo tinc algo prou clar i aquests dies ho hem estat parlant molt a casa en base diversos temes: "i quina és la suposada "realitat"?", "és "realitat" l'estrés i la pressió a la que estem sotmesos moltes societats actuals?", "estan també aïllats de la realitat les petites societats i tribus que han mantingut el seu propi procés d'evolució?". Nosaltres a casa pensem que no hi ha una realitat única, i de manera conscient triem construir-nos una realitat que ens permeti ser feliços i viure com ho volem fer, donat que ens ha tocat viure en una societat cada cop més allunyada de respondre a les necessitats humanes i de valorar les persones com el que son: éssers únics. 

 

Comença l'assemblea de la tarda i veiem arribar els alumnes que jugàven a futbol, que venien de les aules, del jardí... i al cap d'uns minuts ens avisen de que podem entrar i ens conviden a seure entre ells. S'asseuen amb l'esquena recolzada al llarg les parets que conformen l'àgora i de manera informal, també sobre els graons de l'escala de fusta que puja cap a les habitacions.

Una alumna modera l'assemblea i una altra (o professora, no sabria dir) redacta l'acta i porta l'ordre del dia.

El primer punt que van tractar va ser si els visitants podiem fer o no fotos, i tot i que l'assemblea va decidir que sí, molt pocs ens vam atrevir a interferir en aquella dinàmica enlluernadora i màgica.

He participat en moltes assemblees en el món professional i darrerament en el mon cooperatiu, i mai a la vida he presenciat una reunió tan eficaç, pràctica, cordial i civilitzada com la que vaig viure a Summerhill, molts adults estem a anys llum d'aquesta actitut.  Això va ser una vivència molt intensa, impressionant, brutal. Allò era Summerhill. És molt difícil de definir en paraules la qualitat humana i personal dels infants i adolescents que s'estàn fent adults a Summerhill. 

Allà estava l'essència de la proposta pedagògica de Neill i el que feia que tots els temes controvertits de Summerhill prenguéssin sentit. A diferència dels infants i adolescents que tenim a prop, a aquells nens i nenens no els intimidava ni per un moment la nostra pressència adulta, explicaven i opinaven sobre els temes a acordar de manera directa, concreta, personal i  sempre des del control més absolut de les seves emocions. A les assemblees que jo he participat, molts acostumem a parlar perquè necessitem expressar, més que per resoldre temes i arribar a acords. Allà tot i estar parlant-se d'alguns temes personals, cadascú deia la seva de manera ordenada i concreta, sense absorvir en excés l'atenció de l'assemblea, diguem que no necessiten alimentar els seus egos com nosaltres. De manera que en poquísims minuts s'anava votant i tancant temes un darrera l'altre, mentre alguns alumnes i algun professor miraven una revista, feien mitja o es petonejàven, però alhora participaven activament en les votacions, algo que demostrava els seu interès per l'assemblea i evidenciava que ser-hi o no és voluntari.

L'actitud de molts dels presents (alumnes i professors) també va ser motiu de conversa entre el nostre grup de visitants; algú sentia que no era una actitud addient, que no era respectuosa amb l'orador. Jo penso que ells saben que si ofenen o molesten a algú el tema serà tractat amb respecte i arribaran a un acord, i això els fa sentir absolutament lliures, lliures per poder estar presents de la manera que més els hi vingui de gust, i això pot ser la llavor per tenir un ambient tranquil i cordial, que és la base de la bona marxa de l'assemblea.

En acabar l'assemblea els alumnes van sortir corrents i cridant, tot recordant-nos que son infants, algo que a mi personalment se m'havia oblidat durant aquella estona.

I nosaltres ens vam acomiadar de Summerhill, fent-nos una foto amb la Zöe i demanant-li que ens signés un parell de llibres que alguns portàven de casa.

Cal dir que Summerhill va provocar entre nosaltres tantes reaccions i emocions diferents com persones erem. Entenc que és una experiència tan intensa i provocadora que va aconseguir reumoure'ns a cadascú segons les nostres propies personalitats, la nostra educació i inclús la criança que volem pels nostres fills.

Jo m'emporto el que ja sabia després de llegir el llibre, que per la nostra família és molt important el vincle i la vida en família, perquè estar junts a casa és el que més ens agrada del món i ens estabilitza, i pel que la nostra prioritat és passar el màxim de temps plegats compartint la vida i compartint les vivències de les nostres estones per separat. També crec que cada persona estem preparats (pel nostre passat, sobretot) per tirar endavant amb un tipus de vida -i de criança-, i nosaltres no estem preparats per fer homeschooling, ni internar a una escola, ni portar a una escola convencional el nostre fill. Per tant no podria avui per avui portar el nostre fill a una escola interna com Summerhill, però de la teoria del Neill m'emporto la lluita personal per aconseguir acompanyar des del respecte els processos d'aprenentage del nostre fill, així com les seves voluntats i decisions a la vida.

Alhora m'emporto la qualitat humana que estan adquirint els alumnes de Summerhill, i això és el dolç fruit d'aquesta escola. Aquests nens no necessiten res més per ser feliços que ser el que son -el que l'escola els ha permès descobrir que son-,  l'autoestima i la valoració que tenen d'ells mateixos els fa capaços de tot. Aquesta eina els permetrà enfrontar-se amb qualsevol realitat diferent de la que han viscut durant l'etapa escolar, d'això n'estic segura, és la millor eina per viure i per ser feliços que podrien haver adquirit a una escola.

Una nena li deia a una mestra de la nostra escola quan li va preguntar si li agradava Summerhill: "I LOVE Summerhill!!"

 * el mobiliari d'aquestes darreres fotos l'han fet els alumnes de l'escola.

També podeu llegir la crònica de la visita d'una mestra de la nostra escola a aquesta entrada