TATI és la paraula que ha fet servir el Rai per demanar pit desde que sap parlar. Primer volia dir "l'altre" (l'altre pit, quan volia cambiar constantment de pit, i després ja es va quedar aquesta paraula per demanar-me pit sempre).
Avui fa un mes que el Rai no pren pit, i l'he deslletat jo.
No pensava fer-ho mai, només si jo estava fatal, i darrerament la nostra lactància era molt agradable. No l'he deslletat ni tan sols de nit, ni tan sols desde que li van sortir les dents i em quedaven sempre marcades (li van diagnosticar frenillo amb més d'un any!), ni tan sols vaig voler fer-ho per poder quedar-me embarassada sense tenir dubtes de que podia dificultar la concepció, ni tampoc les primeres setmanes d'embaràs quan sentia contraccions a l'úter i podia fer que s'interrumpís l'embaràs...
... però ho he fet.
Jo sempre he tingut clar que no volia tenir un segon fill i fer lactància en tàndem, perquè és una tasca molt dura segons el que he vist al meu voltant i no em veia amb cor. Per això he esperat amb paciència el moment més addient per tornar a quedar-me embarassada.
Jo volia que es produís un deslletament progressiu al llarg de l'embaràs, aprofitant que el Rai només mamava per adormir-se i quan es despertava a la nit, i aprofitant que fa molt de temps (potser un any) que anavem progressivament desvinculant la relació dormir-pit: primer vaig començar per treure-li el mugró abans de que es quedés clapat del tot, però amb molta calma, no pas seguint el mètode Pantley, i més tard, quan ell va estar preparat i va voler va començar a dormir amb la educadora del grup de criança i amb la seva àvia mentre li feien carícies amb un pinzell.
Les carícies i el pinzell ens han obert un camí interessantíssim. Quan les primeres setmanes d'embaràs tenia contaccions quan mamava, vaig proposar-li algun cop canviar el pit per carícies, i alguna vegada acceptava! Va començar a voler anar a dormir algun cop amb el seu pare, també amb la promesa de carícies -i unes quantes històries explicades ;o)-.
Un dia vaig veure que era probable que el Rai es tornés a engrescar amb el pit quan comencçes a augmentar la producció de llet per l'embaràs, així que d'un dia per l'altre vaig adonar-me de que havia arribat el millor moment per agafar les regnes del procés de deslletament i no arriscar-me a arribar al final de l'embaràs. Vaig pensar que era el millor moment perquè els mugrons em començaven a fer mal quan mamava i cada vegada que em queixava de dolor mentre el Rai prenia pit jo notava com ell es sentia culpable pensant que era ell qui m'estava provocant el dolor. Jo li explicava que tenia els pits sensibles i que ell no estava fent res malament, però tampco volia vincular la sensibilitat dels meus pits amb l'embaràs (perquè ell no se sentís que la causa del seu deslletament era el petit) sinó que quedés clar que em feia mal A MI i que per això m'havia de protegir. Així que aquell mateix dia vam dormir sense pit, amb carícies, i vaig parlar-li de manera molt seriosa sobre que ara ja teniem molts altres recursos per estimar-nos, no com quan era més petit: ell ja sabia parlar, ens podiem abraçar, ens podiem fer petons, i a més a més, havia descobert el liquat de civada -que diu que és molt dolç com la meva llet-; així que vaig fer-li saber que no li donaria més pit perquè em feia mal, però que cada vegada que volgués prendre llet, jo li prepararia un got de "liquat de civada amb petons" i li faria una abraçada infinita.
I així és que avui fa un mes que no pren pit, i m'emociona veure com s'adorm al meu costat, amb la seva cara a l'alçada de la meva (i no a l'alçada dels meus pits), i que quan té molta son i no pot conciliar-la em demana carícies i s'arrauleix com un gatet al meu costat -inimaginable per mi mai de la vida, que quan sentia que el rai es començava a despertar li enchufava el pit amb una por terrible a que es despertés!-. Encara se'n recorda de tant en tant i em diu "vull TATI", però li recordo que JO he decidit no tornar a donar-li pit, i la cosa rutlla tranquil.la, ha estat realment un deslletament molt plàcid desde que vaig prendre la decisió ferma, i cada dia que passa tinc més clar que s'ha acabat de tot.
Es continua despertant de nit (oblideu les falses promeses de deslletament nocturn=dormir seguit!), però s'adorm igual de ràpid que abans. Quan comprovo que s'ha adormit, em sento eufòrica i em brollen les llàgrimes me n'adono de tot el que hem viscut, de la meravella de la nostra lactància i com ens ha ajudat en la criança i ens ha facilitat la vida durant aquests 3 anys.
Gràcies Rai pel regal que m'has fet, per regalar-me la seguretat de que amb el meu cos he pogut alimentar, calmar, acompanyar jo sola a un nadó i a un nen, perquè com deia una mama GEMMA en una xerrada feminista fa alguns anys, quan explicava com va aconseguir donar el seu propi pit a la seva filla adoptada: "el amor que sentía se convería en gotas de leche, el amor fluía por mis pechos".
